Qüestions de gènere...

No se si us ho he comentat abans, però aquí les qüestions de relació entre dones i homes està a anys llum de res equilibrat. El que per nosaltres podríem anomenar masclisme, aquí seria de lo millor que podríem trobar. Tot i que als homes els encanta xerrar i la veritat que inventar gran part del que expliquen, sobretot respecte la seves relacions amb la dona, la filla, la mare, etc...es descobreix ràpidament que a Moambique, la dona val ben poc. El país com a tal, està format per regions molt diferents a tots els nivells. Tot i que en algunes parts potser no es percep tant la repartició amb tiralínies que van fer els europeus, hi ha costums, cultures, idiomes, educació, etc..molt diferent entre nord, centre i sud. Però en qüestions de gènere sembla que tot es pot comparar en termes negatius. Al nord diuen que la societat és matriarcal. Fins i tot alguns profes de la universitat, amb estudis, que han viscut a europa, m’intenten convèncer que allà les dones manen i que els homes no són “machos” com al sud. Bé, en tot cas, com algun antropòleg català i moltes dones m’han explicat, la realitat és tot el contrari, tot i que potser en qüestions familiars, tot passa a través de la dona (quan un es casa amb una dona del nord, va a viure a casa la família d’ella, les terres s’hereden a través de la línia femenina..però evidentment qui els hereda és l’home..). Al centre diuen que també és diferent. Una mescla entre sud i nord, però ara no recordo massa detalls. Al sud, aquí a la capital mateix, és un sistema patriarcal. Tal qual. Quan arriba ell a casa, s’asseu a taula, i val més que ella li tingui el sopar preparat. Sino, potser motiu per una pallissa. El bany, li prepara la mare, o la filla. El te, també...I evidentment elles compren, cuinen, netegen, cuiden els fills, els pares, renten la roba (a mà), freguen el terra (agenollades)...La meva ma (mama) moçambicana surt a les 6 del matí de casa i torna a les 6 de la tarda. Feta pols. I llavors es dedica a continuar treballant. A casa. Avui, diumenge, s’ha aixecat a les 4 del matí a rentar roba!!! I després a cuinar, a l’església, a visitar la seva filla...No se si us he explicat que el meu pae moçambicà té els genolls destrossats i camina amb crosses. No treballa i tampoc es vol operar per por. Durant els dies de sol s’està al carrer amb els amics, i als vespres, després de que les dones l’hagin servit, es tanca a l’habitació a mirar la tele. Quan té set, o vol alguna cosa, xiula. I quan ho fa, la mare o la filla de seguida hi van. La Muthiasse diu que abans de tenir els problemes físícs, també feia el mateix. Entre pare i mare o filla parlen poc. En canvi la relació entre elles dues és ben diferent. Tinc la sensació que elles conviuen i ell és un hoste. O millor, un rei..La filla, Muthiasse, és ben conscient de tot el que passa. Ella ja està acabant la carrera, amb 25 anys, i diu que alguns la consideren un bitxo raro perquè no està casada ni te fills. Però assumeix, que, com que no s’atreviria mai a viure sola, i que mai trobarà un home que la tracti com un igual, quan arribi el moment assumirà el rol de submissió. Haig d’apuntar de totes maneres, que em cuiden molt i que quan marxo algun dia a visitar algun poble com el de Mumemo, es preocupen, s’informen. El pare ja diu que ha de cuidar de la seva nova filla i la mare igual..Jo ja els explico que mai vaig sola, primer perquè és veritat, i segon que al ser blanca i dona, es deuen preocupar més....
En moltes altres famílies l’home treballa fora de casa durant la setmana. O bé a la capital, o a les mines de sudàfrica. I els caps de setmana, o quan pot, torna. Però deixant les dones soles amb els fills. La majoria sense recursos, ni cotxe, ni diners, ni res. Fora de casa, pot ser que tinguin varies dones o amants a les que han de mantenir. I això de la poligàmia està molt i molt estès. Tot i que es fa d’amagat de la muller, la majoria ho sap. A més aquí, fins fa res, només estudiaven els homes. Només els més pudents envien les nenes. Tot és pel fill i les nenes se les ha de preparar per servir al marit. Excepte les generacions de les petites, totes són analfabetes, sense estudis, ni recursos per valdre’s per si soles. No vull aprofundir en històries que m’han explicat, però aquí la paraula bater (pegar) està a l’ordre del dia. Una amiga madrilenya em va dir que és com fa 50 anys a espanya, on existia la generació “del muslo de pollo”. Jo no ho conec massa, però potser en moltes coses deu similar, si obviem l’espai temporal. Ara, que quan m’expliquen que hi ha zones on la dona, per avisar al marit que el menjar és a taula, o el bany està preparat, s’ha d’agenollar davant seu, em resulta inconcebible.

Molts homes o justifiquen que degut a la guerra civil, moriren molts homes, i ara la proporció entre homes i dones és descomunal. I per tant, molts han de buscar de seguida un marit. I les que no ho aconsegueixen han de ser una de les amants, a canvi de que les mantinguin. Fins que potser es cansin d’elles. O el marit mori a causa del sida. O elles, o els fills. Jo encara no he estat a una discoteca, però es veu que es denigrant l’interanvi d’interessos entre home i dona. Elles són objectes. Fins i tot les que tenen bons estudis, i bona feina, quan tornen assumeixen el rol tradicional. I jo he viscut infinites vegades, com, quan estic amb algun dels amics europeus, si conversem amb algun home, aquest només el mira i es dirigeix a ell, com si jo no existís. Evidentment al cap d’una estona la cosa canvia una miqueta quan es troba davant una dona que opina en el mateix grau, dels mateixos temes, i que els meus amics comparteixen la conversa amb mi.

Aquest cap de setmana vaig estar al barri de Mumemo, prop de Maputo, a Marracuene. És un reassentament de gent de diferents ciutats i barris, sobretot de la capital, degut a les inundacions del 2000. Després us ho explicaré. La qüestió és que a part de visitar-lo per temes de la tesi, una de les escriptores més importants del país, Paulina Chissane, s’hi havia desplaçat per a unes xerrades, que jo imaginava, serien sobre els seus llibres. Doncs no. El tema era el gènere. Va ser una experiència increïble i difícil d’explicar en unes ratlles. Quan vaig arribar, la gent del barri estava dividida en grups. Havien de fer un treball previ on s’havia d’escriure què els hi estava prohibit de fer als homes i què a les dones. Jo em vaig afegir a un grup. Em van preguntar sobre els rols de gènere al meu país. Però poc em vaig atrevir a dir, quan em vaig fixar en la llista que tenien escrita..Després, tots reunits, cada representant del grup llegia la seva llista. Els homes no poden cuinar, netejar, utilitzar el color rosa, carregar llenya ni aigua, no poden cuidar els fills, ni creuar les cames. No poden estirar-se els últims al llit i tancar la porta (al principi no ho entenia, però es veu que és per contemplar el cos de la dona quan entra a l’habitació). Les dones no poden desobeir les ordres del marit, no poden queixar-se si les peguen, no poden utilitzar maquinària ni tecnologia, no poden utilitzar el color blau, ni obrir les cames. Si els homes són fèrtils és per culpa de que alguna vegada la seva dona l’hagués pegat amb la mà. Si l’home es queda calvo, és perquè la dona ha tocat certs menjars quan tenia la regla. I una infinitat de bestieses més. Llavors l’escriptora va començar a replantejar tota la qüestió amb una profunditat de coneixement del seu país i les seves tradicions desbordant. Nosaltres ja haguessim parlat d’aquests temes obertament, sobre cada qüestió. Sense embuts, ni metàfores. Però aquí no es pot fer. Està massa arrelat en cada una de les persones. Es veia clarament quan ella demanava que opinessim i només ho feien els homes. A excepció d’una del nord. Les altres, si se’ls preguntava, abaixaven la mirada i no deien res. Lo pitjor de tot fou quan ella va comentar el tema de que si una dona pega amb la mà al marit, aquest es torna fèrtil (tot sempre culpa de la dona) i quan ell la pega amb una barra de ferro no passa res. I tots els homes van riure. A mi em se’m va posar la pell de gallina. I més quan va preguntar quantes dones havien estat colpejades. Cap va aixecar la mà. Només ella. I va reformular la frase. Quants homes mai heu pegat una dona? Considerant que la majoria menteixen, el fet de que al segon, només un amic cooperant i un altre home es quedessin sols amb la mà aixecada, ho deia tot. Minuts després alguns més la van aixecar....però per mi, ja estava tot dit.
Em va encantar quan ella va introduir el tema dels Poders a la qüestió. El poder del ric sobre el pobre, el blanc sobre el negre, el “colon” sobre el colonitzat, l’home sobre la dona....Com pot ser que després de tant anys de lluita per deslliurar-nos dels poders que ens oprimeixen, nosaltres els repetim altre cop? Els sud_africans boers sobre els moçambicans, els partits (o partit) polític sobre el poble, el ric sobre el pobre, l’home sobre la dona..

És difícil d’explicar, però era com si ho plantegés per a infants que se’ls ha d’ensenyar, però amb el “hàndicap” que ja tenen un xip de memòria gravada difícil d’extirpar. Va preguntar com imaginaven Adam i Eva, Jesús, la Verge Maria, Maria Magdalena, les dones a la televisió....i tot va acabar lligat en...a casa volem una verge maria i fora d’ella l’Eva...I les dones continuaven sense dir res...O per exemple, per tal de fer-los veure que les dones havien d’estudiar i tenir cotxe, i treballar en feines millors (que per nosaltres seria evident) ho relacionava a que quan l’home treballa fora, si ell s’hi està molt de temps, i la dona no te diners per mantenir els fills i les collites, si tingués estudis podria treballar en d’altres coses que aportessin diners. Si el fill es posés malalt, ella podria portar-lo a l’hospital amb cotxe...I d’aquesta manera el nivell d’autosuficiència de les famílies seria més alt i podrien afrontar la lluita de poders anteriorment comentada. No deixa de ser una forma d’explicar-ho parcial, però tampoc està falta de raó.

Però elles, sense poder econòmic, ni estudis, ni possibilitats, i sobretot, convicció i autoestima (després d’haver estat monopolitzades per un discurs degradant durant generacions), no tenen les coses fàcils. En fi, quanta feina per fer...Realment és una treball de tots, però aquí, a Moçambique, al ser les dones les que cuiden els fills hauran de ser les que, d’una forma o altre, transmetin aquests nous coneixements per a que tot millori.

sortida punta d'ouro

Aquest cap de setmana he sortit per fi de la ciutat i he anat amb uns amics a Punta d’Ouro. Tocant a la frontera amb sud_àfrica. A 3 hores en chapa, després de creuar l’entrada de mar que hi ha a la ciutat, en barca. Anant va ser amb barqueta, més concretament. Tornant amb un de gran amb els cotxes a dins. Les fotos estan festes desde la coberta de dalt, on no hi podia accedir ningú, només els que volíem fer fotos. Tot i que l’home que ens va deixar pujar, tenia al cap, que les fotos que havíem de fer eren del logo del barco, dels salvavides i de la bandera. I vinga a insistir, fins que les vem acabar fent. La del salvavides és a l’estil de les dones d’aquí, que els hi encanta “possar” com si fossin models, però d’una manera increïblement exagerada. A la coberta n’hi havia una amb el seu home, que fins i tot es va obrir de cames, mirant a l’horitzó mentre ells li feia un no parar de fotos!!em vaig haver de girar perquè em va venir un atac de riure! Les altres fotos són de les barquetes que creuen, i de la posta de sol de l’altra costat de la badia (catembe, que també forma part de la ciutat). Algun dia parlaré de les xapes més a fons, però haig de dir que encara estic “mig sorda” després de 3 hores de rap a tot drap. VA ser per això que no vaig sentir les trucades que em veu fer des d’Olot!!Això si, els autòctons, tots dormint com uns socs. Punta d’Ouro, és fantàstic, excepte pels boers sud_africans, que van amb una prepotència que fa inevitable agafar-los tirria. És una petita ciutat, de moçambicans, invadida per lodges i 4x4, on molts parlen l’anglès perfecte perquè els negocis són dels sud_af. Tot i així ens vem quedar a casa una família d’allà, ben llunyet dels boers i vem sopar tots a les barraques del poble, on després de 1, 5 hores d’espera, a l’estil d’aquí, menges unes carns i peixos a la brasa boníssimes! I les platges són precioses, amb una marea que baixa molt i et deixa el fons marí superficial a la vista, ple de colors, plantes i bitxitus...i rodejat d’unes dunes molt especials perquè estan recobertes de vegetació, que es veu que no existeix enlloc més. Jo vaig passejar per allà mentres els que havien fet el curs de submarinisme van anar a visitar les tortugues gegants, els meros, el coral, el peix globo, morenes, mantes...jo volia anar a nedar amb els dofins i el tauró-balena (family, només menja plàncton), però és d’aquests snorkels que pagues sense que t’assegurin si veuràs res. I com que els del submarinisme no en van veure, ho vaig deixar córrer. Però com que diuen que Moçambique és dels millors llocs del món per fer submarinisme, ben aviadet faré una escapada a fer un curs. El que em sap greu és que em vaig oblidar de fer fotos....

Per cert, ja us vaig explicar que he començat les classes de portuguès? Amb un noiet que estudia ciències polítiques i diplomàcia. Diu que li agradaria ser diplomàtic a Espanya. I jo li vaig haver de dir, que potser llavors s’hauria de replantejar el fet d’arribar 45 minuts tard a la nostra primera classe, sense avisar...que no se si li acceptarien massa fora de Moçambique, je, je...

I moltes gràcies a totes i tots pels comentaris. Em fa molta ilu que participeu i us llegiu el que escric. Olga, gràcies per les teves correccions ;-). De fet, vaig escriure voracus, pensant que la paraula ni existia en català. I iaia, què és això de patir? No serveix de res. Si el temps passa volant! Estic la mar de bé. Amb uns quilets a sobre de més, o sigui que ni passo gana, ni fred, ni res de res!

Petons a tothom!!!

Oi de nou,

Primer de tot, agrairia que algú expliqués pel blog com poder escriure. La meva germaneta vol fer comentaris però no se’n surt. Com que a mi ja m’ho veu preparar tot...Crec que ha de crear un compte, primer, no? Bé si algú pot explicar...

Se que alguns em feu preguntes, però quan arribo a casa i escric no ho recordo tot. O sigui que sorry. M’ho tornaré a repassar..Per lo dels carrers, no els conec tots, però ja esbrinaré fins a quin grau de comunisme han arribat ;-). I respecte si ficam boas lembranças de antiga metropole...versions..segons el papi del pis, quan estaven aquí els portuguesos, tenien com a mínim el menjar cobert. Ara els preus han pujat una barbaritat i el meticai ha caigut molt. La veritat que hi ha gent que ho passa molt malament. Molts productes de primera necessitat venen de sud_àfrica, i són molt cars, més que a europa...Però potser te una forma simplista de veure-ho, no ho se..Algú m’ha comentat, però que a diferència de les colònies angleses, que tot i ser encara més racistes, permetien que fora de la seva zona, s’organitzessin a la seva manera sense influir massa, aquí els portugesos van fer un poti poti de barreges (per exemple el tema del llinatge, molts es casaven amb moçambicanes perquè al nord les terres s’hereden per la part femenina, i així aconseguien acumular terres), que al marxar, fa que aquí quasi no existeixi el concepte de ser moçambicà, de pertànyer a res, de crear associacions i agrupacions socials...Per la part de l’arquitectura i l’urbanisme, van deixar un bon llegat a la part colonial. Però es clar, tots els altres barris estan a la zona de pantans que els portuguesos no van ocupar, i això perjudica força en molts temes bàsics de seguretat, salubritat, etc.El que si m’han explicat, que tot i que els brancos, poden tenir certs bons llocs de treball, com per ex. el director de la uni, mai els deixaran tenir grans càrrecs, sobretot polítics. A vegades se sent un petit rebuig als estrangers blancs, però d’altres hi ha com un cert agraïment per totes les infraestructures i “modernització” que han deixat...és difícil. Ja esbrinaré més.

També he de dir que aquí els temes e política, religió, masclisme, racisme, etc, són tabús en general. La majoria de la població no en parla ni dins la família. El que si que puc dir és que hi ha molt racisme entre ells i una gran jerarquia de classes, lo qual és molt trist. Això, junt a que és un país molt recent, també dificulta l’associacionisme del que parlava abans i el sentiment de comunitat. I pel tema dels brancos, de fet, algunes vegades a la chapa, parlen entre ells referint-se a nosaltres per brancos...i et fan brometes amb un punt de burla (deixeu baixar la branca, o branca aquesta és la parada..).

Algun moment he parlat de les empregades que molta gent te a casa. Doncs n’hi ha de diferents rangs. Les de primera, segona, tercera...Hi ha un grup molt gran d’hindús aquí que es veu que en tenen una per cuinar, una per rentar roba, una altra per comprar, per cuidar els nens...i que treballen tot el dia, 7 dies a la setmana, amb un dia de festa l’any. I sobretot que les tracten com una merda...al igual que als guardes que tenen a l’entrada...També et trobes molta gent amb molts recursos al costat de gent pobríssima, i ostentant al màxim possible. Algun m’he trobat que actua com una peli cutre de la màfia italiana...I molts cops, molts que es passegen amb els cotxassos per la ciutat, després no tenen ni casa. I els diumenges estan tots al carrer deixant els carros ben lluents. Sobre les voreres, es clar, perquè aquí el respecte al vianant no existeix. Primer és el cotxe. La guerra civil va deixar molts orfes i en comptes de ser ajudats –parlo generalitzant- no se’ls te en compte per res, i viuen al carrer.. És una pena que surtin d’un colonialisme, per construir un estat amb una política leninista-marxista i al final existeixi un altre espècie de colonialisme extern i intern, tanta jerarquia i tantes ganes de mostrar el poder econòmic...I quan dic extern, em refereixo a l’expoliació que els sud_africans, però sobretot els xinesos estan fent al país, a canvi de ben poca cosa (sense oblidar que també estan aquí els espanyols amb lo de pescanova, els portuguesos, etc..). Per no dir que la classe política, aquí, pel que diu tothom, és molt i molt corrupte. Però parlo del que sento, no del que conec, que és poc.

Tornant al tema d’abans, l’altre dia em van explicar, que quan es va proclamar la independència, a molts portuguesos els hi van donar 24 hores per marxar. D’altres per por a represàlies (cosa que no m’extranya) també ho van fer. Van deixar els pisos i cases buits. I la gent rural, hi va anar a viure pagant una misèria a l’estat. Es veu que com que feien servir les banyeres per plantar, les fustes del paviment del jardí per fer focs, el forn per guardar coses, les habitacions per les gallines, etc, etc..i que per això estan en tant mal estat. Al final se’ls va donar la opció de “compar” –aquí es paga la casa però la terra és tota pública- o llogar amb un preu més elevat i molts van marxar o rellogar. Els que hi viuen ara poc a poc van arreglant el que poden..

El pròxim cop parlaré d’alguna cosa més positiva del país, que evidentment te moltes coses bones.

vistes del pis

Les altres fotos són del pis...El primer dia em vaig sorprendre, per el minibar que hi ha a la saleta en plan decoratiu....ja veieu que el pis és gran i que tinc un bon espai per rentar la roba a gust ;-)

Ah!espero una mica més d’activitat al blog...que no només escrigui jo! Que no sóc d’escriure diaris...

vistes des del pis

Aquestes són fotos fetes des del balcó del 7è pis. Es pot veure l’skyline de la ciutat colonial. Desde lluny sembla modernillo, però d’aprop, és una ciutat deteriorada pel pas dels anys, de la guerra, de la pobresa...és dels anys 60 i 70. Sino fos per l’ambient al carrer i la vegetació, que li donen molt de caliu, semblaria una ciutat fantasma. Algunes voreres són de terra, igual que els carrers menys principals. A l’interior del barri, hi ha caminets, com es veu a la fotografia. Igual que als bairros informais. Per sort es va mantenir la costum de l’arbre fruiter als patis de les cases....

el pis

Estic vivint a una zona que es diu la COOP, cap als límits de la zona colonial. Un conjunt de blocs alts, amb uns quants anys a sobre, d’unes 15plantes. El meu pis es el 7è. I l’ascensor funciona segons uns horaris, per no forçar les màquines i gastar electricitat. O sigui que estic fent cames. Visc amb una família moçambicana. El pare, Tivane (és el cognom), la mare Amina i la filla de 25anys, Muthiasse. És una amiga d’un profe de la uni, el Paulino. En realitat són 7 fills, però tots vieuen fora. Vaig conèixer una de les germanes, de 20 anys, que sembla una nena i ja està casada amb un fill de 2.

Pis gran, habitació senzillíssima i gran per mi, i també bany gran per mi. A la majoria de llocs no hi ha hagut ni manteniment, ni peles per arreglar els escalfadors. Em dutxo amb el cossi, després d'escalfar l'aigua amb aquell aparell elèctric per quan vols fer una infusió..triguem una miqueta, es pot dir...i rentar la roba...a mà, es clar... la primera rentada de mitjons ha estat un fracàs! em penso que s'han de deixar un dia en remull. Acabaré fent braços. Però avui que fa fred i vent, m’he quedat ben gelada..

Entre els tres parlen portuguès. Però entre els pares, changana. Ara me'n volen fer aprendre. Són força serios, tot i que sempre sents la mare cantant per la casa. I de tant en tant balla, je, je..té un bon ritme..és una dona petitona i rodoneta, que sempre va amb la capolana com a faldilla i un mocador al cap. M’agrada aquesta imatge. Ella és del nord, molt i molt diferent del centre i del sud, com passa a tota Àfrica per culpa de les fronteres fetes a cop de regle i totes les migracions patides per la colonització. El nord diuen que és matriarcal. Els homes quan es casen van a viure a casa al mare de la dona amb ella i han de servir i demostrar a la sogra que són útils i funcionen bé. Al sud, son hiper patriarcals. La dona està al servei de l’home i va amb la família del marit. Com que la mare es va casar amb un home del sud (cosa que no sol passar massa) ara està a les ordres del marit...la filla m'explica cada història..en fi..Ell té problemes a les cames i va amb crosses...Per a que li portin aigua o qualsevol cosa, xiula!!!la filla diu que també ho feia abans d'estar malalt!!!li preparen el bany, el te, el sopar...tot, tot i tot!!!la mare és una currante..surt a les 6 del matí i quan torna, a les 6 de la tarda, vinga a fer feines de la casa...el diumenge va a missa i a la tarda, a rentar...Sempre està cansada, lo qual no em sorprèn en absolut i s’acaba adormint al sofà amb la tele engegada. La filla està fent la tesis final de carrera d'administració pública. Estudia desde casa, però també neteja, cuina, compra, seveix al pare, etc..també són la generació de la cuixa de pollastre! Ells fan la seva i no em molesten gens...crec que no han tingut mai cap estranger vivint amb elles...De totes maneres, la relació pare-mare i pare-filla és bastant nul•la. Li fan de criades, però no massa més. La majoria del temps ell està al carrer assegut a una cadira sota un arbre amb un amic, i quan arriba, es tanca a l’habitació a mirar la tele. Sort que aquests edificis d’abans els van fer ben fets, i les parets estan molt aïllandes, perquè estic a l’habitació del costat. Si em tanco no sento ni la tele ni els xiulets...
Amb la mare ahir ja vem tenir una conversa mínima, sobre menjar i altres cosetes. Deu ser que comença a millorar el meu portunyol i ella agafa confiança..

Avui començo classes de portuguès!!!a 100 meticais/hora (45meticais=1 euro) !! Segur que m’ajudarà a tenir converses més fluïdes, sobretot amb la família..

ELS CARRERS

Av. Julius Neyrere, Av. Eduardo Mondlane, Av. Mao Tse Tung, Av. Vladimir Lenine, Av. Tomas Ndunda, Av. Amilcar Cabral, Rua de Resistencia, Rua de Argelia, Av. Mártires de Machava, Av. Kim Sung, Av. Karl Marx, Av. Salvador Allende, Av. Guerra Populari, Av. Kenneth Kaunda, Av. Josina Machel, Av. 24 de Julho, Av. 25 de setembro, Av. Amilcar Cabral, Av.A.Lusaka, Av. Marginal, Av. J.Chissano, Av. FPLM........la història d’una ciutat i un país descrita pel nom dels seus carrers...

Per cert, aquí córre la broma de que és l’únic lloc on Karl Marx i Vladimir Lenine, mai es trobaran... (són dos avingudes paral•leles ;-) )