Última escapada amb mae Livingston

Us deixo un resum del viatge que vem fer a Pemba amb la meva mare, alias "Livingston". Realment fantàstic, tot i alguns problemes de panxa...Vaig complir el meu somni de muntar a cavall a la platja de Pepone (i m'hi vaig banyar i tot) mentre la meva mare feia classes d'anglès als nois d'un poblat, jejeje. Aquesta vegada la platja tenia la marea alta, i no us puc ensenyar el banc de sorra blanca d'un km....però si els arbres dins de l'aigua. Per a no fer tantes dentetes us aviso que les agulletes em van durar una setmana. Semblava John Wayne a cada passa. Una ja no és tant jove, i no se com se'm va ocórrer que seria igual que fa 20 anys...també cal dir que ni els cavalls estaven massa ensinistrats, ni les selles eren de primera qualitat...però va ser tota una experiència. En alguns moments molt divertida, sobretot veient un pavo real, perseguint a una gallina pel mig del carrer. Tot cofoi, ell....

La primera nit, com que Pemba és caret, vem dormir a una pensió que compartíem amb totes les professions, en especial amb dones que entraven i sortien cada hora. L'endemà ens vem cambiar. No per elles, es clar, sinó perquè no teníem mosquitera, el bany no funcionava, i els llits no brillaven per la comoditat. Ens vem colar a un hotelet que tenia cabanes molt xules i l'arbre més gran que he vist a la meva vida. Si us hi fixeu bé, veureu a la meva mare que treu el cap des d'una plataforma que li havien colocat al tronc. Al nord està ple de baobabs que deuen ser els historiadors més antics de la terra. Si poguessin parlar...M'hagués enfilat més amunt, sinó fos que els problemes estomacals em varen deixar molt fluixa. Però no em puc queixar, perquè és un paradís on recuperar-se. Les curtes passejades per la platja, veient com les dones i homes recullen els fruits del mar són sanadores. I unes escapades amb cotxe cap a l'interior ens van descobrir un altre país. Realment les divisions colonials varen ser tant aleatòries que es percep perfectament que el nord no té res a veure amb el sud.

dues catalanes i una portuguesa a Swazilandia

 A finals d'agost amb la meva mare i una amiga meva, la vanessa, varem fer una escapadeta de cap de setmana a Swazilàndia. Un petit país que està tocant a Moçambique. Petit i curiós, on tenen un règim monàrquic amb un rei que cada any es casa amb una noia verge. Digueu-li tonto! Vem visitar la zona de Mbabane, una àrea montanyosa preciosa. El dissabte al de matí, amb un fred de nassos vem fer una ruta de senderisme en mig d'una boira espessa. La sensació era de pel·lícula, sobretot quan de sobte se'ns creuaven una espècie de cérvols que sembla que tinguin una màscara blanca pintada a la cara. Poc a poc es va anar aclarint, i ens vem trobar al vell mig d'un paisatge fabulós, amb cascades i plantes estranyes. Això si, vem acabar exaustes. Tornant ben tard, estàvem desesperades per trobar un lloc on menjar carn. Ens havia entrar la vènia, imagino que veient un munt de vaques per tot el camí. I on vem anar a parar? A un restaurant d'un català, en Jordi, que es diu les Rambles!!! Us l'aconsello si passeu per allà ;-)

També vem visitar un centre d'artesania. Jo crec que la Laura s'hi tornaria boja. Nosaltres ens hi vem tornar. La meva visa va treure fum amb un collaret preciós fet a mà. Ja li faré una foto i us l'ensenyaré. Crec que la senyora Mercè va aprofitar per robar idees per a les seves classes de ceràmica. La veritat és que hi havia un bon gust a cada un dels treballs sorprenent.

 Vem visitar una mina de l'època colonial. Mines obertes que havien expoliat les entranyes de la terra. Moltes eren d'extracció de ferro, i d'allà gran part s'enviava amb tren fins a l'antiga Lourenço Marques, actual Maputo on es distribuïa pels vaixells de l'estratègic port de la ciutat.

 Aquesta foticu és d'una caseta que em va agradar per lo integrada que estava al paisatge.

 Aquesta és la peça única de granit més gran del món. Tota una senyora roca.

 Vem aprofitar per visitar una fàbrica de vidre on treballen amb material reciclat. Llàstima que fos diumenge i no treballaven per veure-ho.

 Passejant per les mines, algunes ja ocupades per l'aigua, vem poder visitar la més antiga del món, dels Sun. La caverna del Lleó. Està tota amagadota en mig de les muntanyes. No és gran cosa a nivell físic, però si pel seu simbolisme.

 I per acabar, tot tornant, vem parar a un parc natural que sota l'atenta mirada de la jirafa ens va regalar una preciosa posta de sol africana.