dissabte, 3 d’agost del 2013

GRAMADOELAS: EL PRIMER RESTAURANT QUE VA DESAFIAR L'APARTHEID

Hola a tots i a totes!

Sé que fa temps que no escrit i alguns ja m'ho heu fet saber, jejeje. Els últims temps els estic centrant a la tesi, i a resoldre els mil i un assumptes quotidians que provenen de la desorganització i "caos" en alguns aspectes d'aquest fantàstic país. També s'hi afegeix la pèrdua d'informació (fotos de viatges, per exemple) per la bogeria constant de la meva tecnologia....

Avui he llegit una notícia a El País. El tancament d'un restaurant. No de qualsevol restaurant, sinó del primer que va permetre l'entrada de negres al seu establiment durant l'Apartheid. I resulta que és precisament on vaig sopar amb els del "workshop" quan vaig estar allà al novembre. Sabia que el tancaven, però desconeixia la seva essència, més enllà d'un buffet per llepar-s'hi els dits.

Us deixo aquí el link per s'hi us pica la curiositat sobre la importància del Gramadoelas i també el text de la notícia per si desapareix l'enllaç:















El histórico Gramadoelas de Johannesburgo, el primer gran restaurante que desafió al apartheid permitiendo la entrada a clientes negros, ha servido por última vez su célebre bufé "pan-sudafricano" y ha echado el cierre.
Su apuesta contra la segregación racial llegó casi por casualidad, después de que el Gobierno sudafricano del régimen no contestara al teléfono para autorizar la reserva de un grupo de políticos estadounidenses que incluía a negros.
Los propietarios se aventuraron a servir esa comanda, y la falta de respuesta oficial del régimen racista de Sudáfrica a su transgresión les dio confianza para permitir la entrada a cualquier raza.
"Si de manera excepcional queríamos servir a gente negra o mulata debíamos llamar a Pretoria para pedir permiso", rememora a Efe Eduan Naudé, dueño y fundador del establecimiento, que cerró el pasado julio tras más de cuatro décadas con los fogones encendidos.
"En una ocasión, tuvimos una reserva de un grupo de políticos estadounidenses, algunos de ellos negros, pero nadie contestaba al teléfono de Pretoria", relata Naudé, quien junto a su socio y compañero sentimental, Brian Shalkoff, decidieron probar suerte.
"La policía no intervino y a partir de aquel día abrimos las puertas a todos. Creo que fuimos los primeros", cuenta el hostelero.
Pero el Gramadoelas, que ha dado comer a personalidades como la reina Isabel II de Inglaterra o el expresidente sudafricano Nelson Mandela, también es famoso por el citado bufé "pan-sudafricano", que abarca todas las tradiciones culinarias que conviven en el país.
Esta singularidad, junto a una evocadora decoración de época, lo convirtió a lo largo de su dilatada trayectoria en uno de los restaurantes que mejor refleja la diversidad de Sudáfrica.
"Hemos sido los primeros en ofrecer todas las cocinas sudafricanas", dice con satisfacción Naudé, quien, pese a sus 82 años, lamenta tener que echar el cierre de su restaurante.
La vida de este mítico local se apaga al expirar la concesión del espacio que ocupa en el famoso Market Theatre, en el centro de Johannesburgo.
Fundado en 1967 en el barrio de Hillbrow, Gramadoelas -que significa "lugar remoto" en lengua afrikaans- ha cumplido con creces su objetivo, y ha acogido a sudafricanos de todas las razas, a turistas y a celebridades como las actrices Charlize Theron y Catherine Deneuve.
De todas las ilustres visitas, Naudé recuerda especialmente la de Mandela en 1994, antes de su toma de posesión como primer presidente negro de Sudáfrica. "Vino a un acto multitudinario con Hillary Clinton en el teatro, en el que nosotros servíamos la comida", explica.
"Recuerdo que, pese a no estar previsto que comiera aquí, entró en el restaurante, hizo llamar a todo el personal, se presentó y les felicitó y les dio las gracias por la buena comida que le habían dado en sus anteriores visitas".
La compleja historia del país se refleja en sus 46 años de historia y en sus paredes, donde conviven cuadros del pionero holandés en Sudáfrica Jan Van Riebeeck con utensilios culinarios de madera típicos de los pueblos africanos.
La caída del telón del Gramadoelas deja huérfanos a los habituales de las funciones del Market Theatre, que amenizaban la espera degustando algunas de sus especialidades.
Como el "pescado en escabeche del Cabo", especiado con productos asiáticos que los esclavos malasios traídos por los primeros colonos procedentes de Holanda -de los que desciende el propio Naudé- introdujeron en las cocinas de sus amos.
Este tipo de platos mestizos era quizá lo más emblemático de la oferta del restaurante, que también cocinaba la muy afrikáner salchichaboerewors, pollo al curry indio o platos negros como el mohodu (tripas).
El final de Gramadoelas llega también acompañado de una tragedia.
Brian Shalkoff murió este mes de julio, tras recibir una brutal paliza durante un asalto a la casa que compartía con Naudé en el centro de Johannesburgo.
Durante una de las últimas noches de servicio en el restaurante, Eduan Naudé recibió pésames y emotivas despedidas de los fieles clientes que conserva desde hace décadas.
El anfitrión respondió a todos con exquisita educación, sin esconder su tristeza por el cierre y por lo que llama "el desastre de Brian".
Tampoco oculta su orgullo por todo lo que consiguieron juntos con el Gramadoelas, cuya vasta colección de muebles, cubertería y objetos decorativos antiguos fue subastada esta semana en el mismo local.
Atrás quedan más de cuatro décadas de historia gastronómica sudafricana, el recuerdo imborrable de miles de clientes que degustaron sus manjares y la inevitable pena de Eduan Naudé.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Un passeig per Johannesburg




Aquesta setmana passada vaig escapar-me a Joberg amb la Vanessa per participar a un workshop de doctorands i postdocs que es realitzava a la universitat de Wits. Dos dies intensos de treball i debats francament interessants. Vaig acabar saturada de tant d’anglès sobretot pels diferents accents (els de Zimbabwe eren els més complicats de seguir) i pels temes tant científics i específics sobre estudis de ciutats sud africanes. Però és fantàstic trobar-te amb tantes persones de diferents països i que han voltat tant, amb diferents punts de vista, experiències i coneixements. Al vespre vam fer un sopar tots junts a un restaurant on teníem bufet lliure, amb menjars de tot el món. Feia temps que no menjava tant, tantíssim!. Entre els diferents plats i la decoració, em semblava haver-me desplaçat a Europa de cop i volta! 

Després del workshop vam aprofitar per fer una escapadeta per la ciutat, que és immensa i té parts molt diferenciades. Els centres econòmics eren “curiosament” àrea de blancs, que superaven en número els negres (i jo tant acostumada a ser la diferent a Maputo...). El que més em sorprenia era la fredor de la ciutat. Realment no està pensada en una escala humana. Edificis alts amb carrers amples i autovies pel mig sense quasi cap vianant. La ciutat dels cotxes. Suposo pel fet de ser tant perillosa i per la falta de transport. Al voltant dels centres, grans àrees residencials. Quan anàvem sortint dels centres de negocis, l’activitat humana, la venta informal, els mercats... augmentaven. I els blancs desapareixien. Tot i així, tampoc vaig viure cap bullici. Per mi, un món desconegut. Amb un bus tipus els de Barcelona (després d’un any a Maputo va ser com fer un salt al futur) vam travessar la zona de mines que separa la ciutat més rica dels barris més “informals”. Mines a cel obert que feien de barrera entre els blancs i els negres durant d’Apertheid i encara ara. Barris que es van construir expressament de forma aïllada on el nivell de pobresa urbana segueix essent molt alt. Pel camí vam veure la Soccer City i les torres Orlando (els fanàtics del fúmbol sabran del que els parlo) fins a arribar al mític barri de Soweto! Emocionant visitar la casa de Mandela, i el museu d’Hector Peterson. Encara ara se’m posen els pèls de punta recordant els videos on els afrikaners parlaven sobre la supremacia blanca. I les lleis per als natius, i la manifestació d’estudiants del 16 de juny de 1976... Esgarrifa veure fins a quins nivells d’inhumanitat arribem els humans! La tornada també va ser molt educativa, veient els treballadors creuant 17 km de mines a peu per a tornar a casa després de la jornada laboral. Dos blancs més en tot el trajecte, i no van pujar precisament a Soweto sinó molt més endavant. 

Al dia següent vam viure l’altre cara de la moneda. Una visita a un centre comercial de la mida dels boers. I on vaig entendre com els nens blanquets, petitets i normals poden passar a ser unes moles uns anys després. 5 dies a aquesta ciutat i jo veia com creixia la meva panxa a marxes forçades. Tot eren hamburgueses, patates fregides, carns, mongetes, empanades, KFC, MCdonalds...puf! Fa dos dies que només em ve de gust menjar amanides! Tot i això, vaig trobar un moment per complir un dels meus somnis recurrents...menjar sushi! Em vaig haver de conformar amb un platet, degut als preus, però quasi ploro de l’emoció! Ja sabeu els que em coneixeu que més d’un any sense aquest menjar deliciós em pot fer perdre el cap! I quasi perdo també el seny! Sort de la Vanessa que em va parar quan va veure que la meva Visa començava a treure fum. Però és que feia tant de temps que no veia botigues amb roba decent. I botigues plenes de llibres, i música, i, i, i... I la tornada en metro també va ser un descobriment. Quantes prohibicions! No pots ni menjar, ni veure, ni mastegar xiclet. I ho vaig poder comprovar en persona quan estava bevent una mica d’aigua i un guàrdia em va venir a renyar!

Reconec que es trobava a faltar el caos de Maputo, la gent pel carrer, la proximitat, les acàcies...Però es clar, un cop passada la frontera amb el bus, i en terres moçambicanes, no podia sinó aparèixer aquest caos en forma de dues rodes rebentades del bus. Una imatge curiosa, la dels pneumàtics gegants al vell mig de la carretera! Sort de l’esperit d’aquesta gent: un altre bus, d’una altra companyia, ens va fer autoestop, i com una llauna de sardines, amb la música a tot drap, cap a Maputo! Res, en comptes de 9 hores de viatge, 13. Per cert, algú ha travessat mai dues fronteres on l’autobús va per una banda i els passatgers per una altra, unint-nos a una multitud que creua a peu (després d’unes cues enorrrrrrrrrrrrrmes i 2 hores d’espera perquè el viatge és de nit i la frontera obre a els 6 del matí)? Jo ja puc dir que si!


 
 









 
 

I us haig de confessar el meu pecat...vaig viatjar amb la bateria de la càmera descarregada. Les fotos són d’internet....ups!

dissabte, 24 de novembre del 2012

KANIMAMBO=MERCI

Curiosament m'ha arribat el video de la Fundació desde Catalunya. No la coneixia. Espero que us dibuixi un somirure que és el que m'ha passat a mi.

https://www.youtube.com/embed/ZkJpzTNeaZQ
    

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Posts pendents- La professora d'anglès mundialment coneguda com Mae Livingston

Per a que quedi constància d'una de les seves aventures per Moçambique: fer classes voluntàries d'anglès als alumnes de la Facultat d'Arquitectura i Planejament Físic de Maputo. I que consti que va sortir amb un certificat d'arquitecte sota el braç, jajajaja (això ja és una altra història). És la primera vegada que he vist als alumnes aguantant una classe de 3hores seguides!!! Però em penso que pel que expliquen s'ho van passar molt i molt bé amb les classes interactives de la Mercè.



Posts pendents- Dedicado ao Ramzi e Arantzazu

Aquesta és l'últim soparet que vem fer amb la parella abans de marxar cap a les europes. Com sempre aquí s'acaba ballant i perdent la vergonya. Deuen ser els aires moçambicans que ens fan tornar a la infància....Bé, i una nit temàtica de cançons de l'any del catapum: Viceversa, Mini Vanilli, Radio Futura, la Lambada,  Gabinete Caligari, Alaska....en fi, què us puc dir.... que el micròfon és meu però la resta d'indumentària no!

Beijos e abraços desde Maputo com muitas saudades de voces!!!







Posts pendents- El dia de la Independència de Moçambique (i de la FRELIMO, by the way)

El 25 de juny se celebra la Independència de Moçambique, que "casualment" és l'aniversari del partit que sempre ha governat el país. El dia assenyalat es varen muntar en un recinte molt gran ambdues celebracions. Ves carai, ningú diria que algú s'està apropiant de la data senyalada. Música, paradetes de menjar, d'artesania, fires de tot tipus...Jo vaig a profitar per comrpar verdures a les mamàs que hi havia per allà. I de sobte em diuen que vagi a darrera la parada (banca) ràpidament. La senyora i jo continuem parlant sobre cebes i pastanagues quan de cap i volta veig un "enanet" (com podeu veure hi ha molta estima en les meves paraules) que se'm para al davant i ens saluda. El parasol em tapava la cara i dubto que l'enanet veiés que darrera la parada hi havia una blanqueta (mulungu) camuflada. I qui era el personatge? El president de Moçambique!. Llàstima que no vaig ser a temps de tirar-li una col a la seva cara de mafiós. No sempre en el pot petit hi ha la bona confitura.....