una imatge val més que un milió de paraules

Una visiteta a Pemba (el seu entorn i els seus barris) on em vaig sentir una privilegiada.

Dedicar-me a la tesi ecrivint davant d'aquests paisatges naturals i humans va ser un plaer inesperat. La caseta no me la vaig poder comprar. Una altra vegada serà! Ni el cavall tampoc. Passaven uns nois que em penso que es van apiadar de mi quan van veure els meus ulls com a taronges i m'hi van deixar galopar 5 minuts. 5 minuts corrent a cavall per una platja de sorra blanca, pràcticament desèritca. Un somni...que s'ha de repetir en aquesta vida.

postals quotidianes

el meu tractor

 

Què us sembla el meu tractor??????

20 anyets, ni més ni menys!!! Per sort ja m'ha passat l'adolescència i tot. 

Finalment, després de buscar cotxes, i cotxes us presento el ........ encara no té nom. S'admeten noms per al bateig pagà.......Al principi buscava un normal, però em van di que pels barris que investigo, amb la quantiat de camins de sorra que hi ha, cada dos per tres hauria d'estar demanant ajuda per desencallar-lo. I per la ciutat mateix, hi ha tants foradots que millor tenir un 4x4. Espero que es porti bé i pugui abandonar les xapes i els autobusos de sardines, que no ajuden massa a fer el treball de camp. Ha costat, ha costat, i per fi el meu cotxot de 5ª  mà ja és aquí. Arreu el model es diu pajero...crec que a la pensínsula te un altre nom, jeje.

Visita a Namahacha amb els estudiants

No se si tots ho sabeu, però sóc professora convidada a la Uni d’Arquitectura. O sigui, voluntària ;-). És una forma d’aprendre i alhora retornar a la facultat totes les ajudes. Com s’organitzen les classes, la serietat, la puntualitat, la forma d’ensenyar...és tot un món, que més val que li dediqui un altre post.

Bé, doncs ajudo al professor Tique i la professora Caterina (la del turbant al cap, tot un cas) als de planejament urbà (urbanisme) de quart de carrera. La ciutat d’estudi és Namahacha. Fa frontera amb Swazilàndia, a una zona muntanyosa, ben diferent a la de Maputo. Un regal per la vista!

La Vila fa sorgir com a zona de cap de setmana dels portuguesos, i es veu clarament a partir de l’arquitectura més “antiga”. La resta, és semblant a la de Maputo, però fent servir sovint, per a les construccions, la pedra vermella de Namahacha. El que més em va sorprendre és la vegetació. I un bosc de pins ben igual als de les nostres terres. En algun moment em va semblar tornar a algunes zones de Catalunya. D’altra banda, l’entorn, aquests turons i serres de verd poma, són la primera vegada a la vida que  ho veig.

On hi veieu una carretera amb un senyor a la dreta amb un carretó, és la frontera amb el país veí. Tota un desplegament de seguretat i infraestructures! Per altra, la de la furgo i el land rover de color verd (carro, cotxe del professor Tique) és el transport que vam fer servir per a desplaçar-nos-hi.

Vaig fer un intent un dia d’arribar a Swazilàndia amb el cotxe del Tique, però, com en altres ocasions, es mereix un altre post, de controls policials a mulungus (blancs)...Em vaig quedar a propet, i vaig poder disfrutar d’un bon passeig per aquestes muntanyes tant i tant verdes, i veure com es ponia el sol a un llac ple de mosquits! Jeje..Aquí és on vaig recordar que les fotografies, les postals, sempre representen el millor que els nostres ulls poden absorvir, i s’obliden de petits detalls com les olors, els bitxos, les marabuntes de turistes....

Patchworks...

Aquest post va dedicat especialment a la reina del patchwork, la Laura, la LUA. Sé que mai estaré  a la teva altura, però es fa el que es pot!

Tenint en compte que aquí totes les coses importades són caríssimes, una s’espavila. Resulta que els llençols més econòmics (més cars que a la nostra terra) són els de teles acríliques, brillants, amb brodats de flors roses…en fi, que non da, com diuen aquí. Si vas a les botigues “chics” t’arruïnes per comprar els típics llençols IKEA. Per altra, els cobrellits, ja ni en parlem, a no ser que us agradin els estampats de tigres a l’habitació.

Què fer? Buscar solucions. Pels  cobrellits, i els llençols de sobre, un patchworks de capulanes (les teles que fan servir les dones per tot, tal i com us vaig explicar). Per les fundes dels coixins grans, alguna més senzilla (i més careta), i pels coixins normals i el llençol de sota, teles de cotó.

Resulta que la Sara, que sap cosir molt bé, em va animar a fer el mostrari per donar-li a les costureres. Semblava fàcil… em va costar un dia sencer barallant-me amb les mides, les vores, els fils, les teles pesades, les marques amb els guixos…Laura, quina paciència que tens. Si senyora!…

Finalment les fotos mostren els resultats. M’estalvio el llençol blanc de sota, per a evitar-vos el mal d’ulls…està fet a pedaços, de teles semblants, no tapa el matalàs, es desmunta constantment... És un regal de l’empregada Francina, que últimament estic descobrint que va molt a la seva, per dir-ho d’alguna manera. Tot diu que ho entén a la primera, i no li repeteixis dues vegades que s’ofèn. Però llavors t’arriba amb 4 fundes blanques de coixí en comptes de 2, i un llençol de sota per llit individual en comptes de matrimoni. Em penso que no li va agradar massa la meva cara (tot i que em va voler donar les culpes), i va decidir arreglar-ho soleta…cosint-hi uns pedaços…Visca el patchwork!

Per cert, la cortina és Ikea (portada per la Sara) i la llum també (paquet enviat pel meu pare i la Metze). La cortina més fosca, invent meu. I per si algú s’ho pregunta, no, encara no tinc el llit ni les lleixes que vaig encarregar. Aquest serà un altre post de lladres i policies!!!! jijijiji