Visita a Namahacha amb els estudiants

No se si tots ho sabeu, però sóc professora convidada a la Uni d’Arquitectura. O sigui, voluntària ;-). És una forma d’aprendre i alhora retornar a la facultat totes les ajudes. Com s’organitzen les classes, la serietat, la puntualitat, la forma d’ensenyar...és tot un món, que més val que li dediqui un altre post.

Bé, doncs ajudo al professor Tique i la professora Caterina (la del turbant al cap, tot un cas) als de planejament urbà (urbanisme) de quart de carrera. La ciutat d’estudi és Namahacha. Fa frontera amb Swazilàndia, a una zona muntanyosa, ben diferent a la de Maputo. Un regal per la vista!

La Vila fa sorgir com a zona de cap de setmana dels portuguesos, i es veu clarament a partir de l’arquitectura més “antiga”. La resta, és semblant a la de Maputo, però fent servir sovint, per a les construccions, la pedra vermella de Namahacha. El que més em va sorprendre és la vegetació. I un bosc de pins ben igual als de les nostres terres. En algun moment em va semblar tornar a algunes zones de Catalunya. D’altra banda, l’entorn, aquests turons i serres de verd poma, són la primera vegada a la vida que  ho veig.

On hi veieu una carretera amb un senyor a la dreta amb un carretó, és la frontera amb el país veí. Tota un desplegament de seguretat i infraestructures! Per altra, la de la furgo i el land rover de color verd (carro, cotxe del professor Tique) és el transport que vam fer servir per a desplaçar-nos-hi.

Vaig fer un intent un dia d’arribar a Swazilàndia amb el cotxe del Tique, però, com en altres ocasions, es mereix un altre post, de controls policials a mulungus (blancs)...Em vaig quedar a propet, i vaig poder disfrutar d’un bon passeig per aquestes muntanyes tant i tant verdes, i veure com es ponia el sol a un llac ple de mosquits! Jeje..Aquí és on vaig recordar que les fotografies, les postals, sempre representen el millor que els nostres ulls poden absorvir, i s’obliden de petits detalls com les olors, els bitxos, les marabuntes de turistes....

Patchworks...

Aquest post va dedicat especialment a la reina del patchwork, la Laura, la LUA. Sé que mai estaré  a la teva altura, però es fa el que es pot!

Tenint en compte que aquí totes les coses importades són caríssimes, una s’espavila. Resulta que els llençols més econòmics (més cars que a la nostra terra) són els de teles acríliques, brillants, amb brodats de flors roses…en fi, que non da, com diuen aquí. Si vas a les botigues “chics” t’arruïnes per comprar els típics llençols IKEA. Per altra, els cobrellits, ja ni en parlem, a no ser que us agradin els estampats de tigres a l’habitació.

Què fer? Buscar solucions. Pels  cobrellits, i els llençols de sobre, un patchworks de capulanes (les teles que fan servir les dones per tot, tal i com us vaig explicar). Per les fundes dels coixins grans, alguna més senzilla (i més careta), i pels coixins normals i el llençol de sota, teles de cotó.

Resulta que la Sara, que sap cosir molt bé, em va animar a fer el mostrari per donar-li a les costureres. Semblava fàcil… em va costar un dia sencer barallant-me amb les mides, les vores, els fils, les teles pesades, les marques amb els guixos…Laura, quina paciència que tens. Si senyora!…

Finalment les fotos mostren els resultats. M’estalvio el llençol blanc de sota, per a evitar-vos el mal d’ulls…està fet a pedaços, de teles semblants, no tapa el matalàs, es desmunta constantment... És un regal de l’empregada Francina, que últimament estic descobrint que va molt a la seva, per dir-ho d’alguna manera. Tot diu que ho entén a la primera, i no li repeteixis dues vegades que s’ofèn. Però llavors t’arriba amb 4 fundes blanques de coixí en comptes de 2, i un llençol de sota per llit individual en comptes de matrimoni. Em penso que no li va agradar massa la meva cara (tot i que em va voler donar les culpes), i va decidir arreglar-ho soleta…cosint-hi uns pedaços…Visca el patchwork!

Per cert, la cortina és Ikea (portada per la Sara) i la llum també (paquet enviat pel meu pare i la Metze). La cortina més fosca, invent meu. I per si algú s’ho pregunta, no, encara no tinc el llit ni les lleixes que vaig encarregar. Aquest serà un altre post de lladres i policies!!!! jijijiji

Feliç Diada de Sant Jordi

IDENTIDADE

Preciso ser um outro
para ser eu mesmo

Sou grão de rocha
Sou o vento que a desgasta

Sou pólen sem insecto

Sou areia sustentando
o sexo das árvores

Existo onde me desconheço
aguardando pelo meu passado
ansiando a esperança do futuro

No mundo que combato morro
no mundo por que luto nasço

Mia Couto,

Dedicat a tots aquells que estimo, a totes les meves dones, en especial a la meva àvia. A tu.

les meves petites grans vacances de nadal a Vilanculos

Després d'un Nadal estrany, i d'haver viatjat tant poc durant el sumatori de mesos que he passat a Maputo, vaig fer una escapadeta cap al centre del país. A uns 700km de la capital, i unes quantes hores d'autobús atapeït, calurós i petitot...un nen dormint a sobre meu, una senyora gordota fent-me caure al passadís, i un conductor que tot i que li agraeixo per altra banda, per haver reduït el temps de trajecte, només va parar una vegada al llarg de les 8 hores de viatge, per buidar la bufeta al mig del camp, jeje..

Vaig anar a veure uns amics que viuen a Vianculos, al davant de l'arxipèlag de Bazaruto. Jo us recomano que ho busqueu al google maps per a que us moriu d'enveja.

Tenia uns problemes de cadera i el metge em va recomanar passejos per la platja i descans...o sigui que fent cas al metge, vaig aprofitar que els boers havien marxat després de les festes, i vaig "esforçar-me" a passar-hi uns dies.

Les imatges dels pescadors és davant on treballa un amic, a un lodge. A les tardes arriben els pescadors, i les dones hi van a recollir i comprar els peixets, gambes, cloïsses...realment a la fotografia no es veu la marabunta de gent que s'hi reuneix. Durant aquell petit descans, els nens encara no havien començat l'escola, i tinc quadres retinguts a la meva retina que m'acompanyaran sempre: "les criances" banyant-se, jugant sorollosament a la platja amb els seus barquets de fusta. Aliment per als bons records!

També vaig anar a visitar un orfanat que es dedica a potenciar l'aprenentatge de les arts plàstiques...així els nens podran tenir una professió. Un lloc realment fantàstic, en procés, capitanejat per una holandesa, ja moçambicana.

Una altra imatge que ja formen part de mi, és quan vem pujar la duna vermella. Per un costat, una manta verda de bosc tropical, per altra l'oceà, barallant-se amb una tormenta. Un bany fantàstic, amb llampecs de lluny, l'arc iris.. (de lluny, mama)..

I per cert, ja puc dir que he creuat el tròpic de capricorn a dos països diferents! Primer a Namíbia, i ara a Moçambique, tornant amb uns amics. Una parella portuguesa, la noia de la qual surto a les fotos. Un moment de relax a un hotel de luxe de la zona ;-)

la Sarita

Ja coneixeu la meva companya de pis i amiga...no obstant, sovint ni jo la reconec...em recorda a alguna película, jeje..

la segona imatge és d'un cafè molt xulo que es diu l'estufa. És un hivernacle, ple de plantes, on pots degustar batuts, sorbets, tot tipus de cafès (exquisit el cafè frappé), panets torrats farcits de verduretes i formatge, o de carn a la brasa...en fi, un lloc fantàstic per esmorzar el diumenge al matí! El noi de la Sara és el que ens acompanya. Es diu Gito.

tempestes tropicals

Tot i que les fotografies no fan justícia a la realitat, us deixo unes imatges de la tormenta que hem viscut avui. Semblava que venia un tornado, però finalment era una cortina de vent i pluja. Hem començat a sentir vidres que es trencaven, coses que queien...Imaginem que era algú que tenia les finestres obertes i la força del vent les deu haver fet rebotar...les dues a correcuita a treure la roba estesa, a tancar finestres, desendollar-ho tot...espectacle musical i efectes especials en directe, entre llamps i trons. Ara ja s'ha calmat. Feia tanta calor avui...i ara amb tot tancat la Sara i jo estem ben xopes...em sembla que anirem a fer una dutxa ràpida sota la pluja. un privilegi a aquest país!!!

La Francina

Encara no us havia presentat la Francina, l'altra empregada. Sort en tenim d'elles que ho carreguen tot. Aquí sense cotxe, es fa pesat. Elles són totes unes senyores fornides. Bàsicament ens passen quasi dos pams a mi i a la Sara. Mentre que la Maria em diu donya o senyora ( i té 44 anys), la Francina em diu menina -noieta- (i té 30 anys). Em fa gràcia aquestes diferències generacionals i com afecta amb la relació amb els altres...