Us convido al teatre i després a un concert...

En cada fet, cada detall, paraula o acció...descobrim les infinites diferències intrínseques a cada cultura, a cada país (o regió, millor dit, en un continent dissenyat amb escaire i cartabó)...

La meva primera incursió al teatre costumbrista moçambicà va ser la setmana passada...L’obra es titulava “casa 2”..El tema, les relacions extramatrimonials dels homes i l’acceptació d’elles...al principi estava xocadíssima pel fet que un tema tant delicat i complex s’hagués convertit en una comèdia amb la qual ni jo podia evitar parar de riure...algun moment, però, els més durs, passava de la rialla a les ganes de marxar, o renyar-los, o ves a saber què...però bé, el final, com la majoria de les obres de teatre aquí, tenia “moraleja”...Sort!!! El més sorprenent, és com, a diferència de nosaltres, els sossos, vergonyosos, vigila què diran, no vull fer el ridícul...dels europeus, els assistents participaven continua i improvisadement de l’espectacle...renyaven als actors, els animaven, els hi deien el que havien de fer, si se’ls queia alguna cosa...i no de sota veu..més a viat a crits...i com reia la gent..bé, sobretot els homes segons si el moment parlava de la seva “masculinitat” o les dones, si alguna d’elles s’enfrontava al marit...o a l’amant...i evidentment no podia faltar la música en directe i els balls....i com ballen!!! Tothom diu que és perquè de petits ja n’aprenen...a mi em sembla sobrenatural...

Molt i molt divertit, i molt i molt interactiu...si alguna persona del públic li deia quelcom a l’actriu, ella, com si estigués escrit al guió, la contestava amb tota naturalitat...podia fins i tot abocar-los a una breu i fluïda conversa que em deixava bocabadada.

Al dia següent, vaig assistir a una altra obra, aquesta de denúncia......”mulher asfalto”, sobre la prostitució i el maltractament. Una obra que es veu que ha tingut molt èxit a Europa. Està recolzada per l’ambaixada espanyola. L’actriu l’ha representada als llocs més delicats. Dos d’ells són la presó i el carrer de les prostitutes...es veu que va ser tot un èxit i que la majoria d’elles van acabar plorant. Els tocava de prop. Com sempre, les pròpies prostitutes van participar a l’espectacle, recomanant-li a l’actriu una modificació de vestuari o de les paraules i els moviments...Jo vaig assistir a la última representació, al barri on va néixer, el bairro Aeroporto B. Alguns moments semblava que els avions formessin part de l’espectacle, sobrevolant el barri a pocs metres. Va ser una mica caos, aquest cop. Les criatures eren les que estaven més entusiasmades amb l’esdeveniment. No és d’estranyar, era la primera vegada que es feia una representació teatral al barri. Tot i els esforços per part de l’actriu per a que els adults se’ls emportessin no hi va haver manera...sort de la seva capacitat a canviar el monòleg sobre la marxa...així va poder apaivagar lleugerament les dures paraules i els gests més dramàtics....i com sempre, els adults participaven a cada moment...

Ahir vaig repetir. Una o dues setmanes després d’arribar, vaig assistir a un concert d’un grup d’Inhambane. O-Positivo...formen part d’una associació que treballa contra aquesta malaltia...són un grup de fusió: música africana, jazz, rock, ska, reggae...els protagonistes són un bon cantant que transmet cada nota amb el seu cos i un saxofonista blanc que de cop et sorprèn amb unes danses africanes que a mi em portarien a l’hospital. Em van agradar molt. I ahir vaig repetir...Aquest cop hi havia poca gent a la sala..Potser perquè les pluges d’estiu ja han començat, i ens van acompanyar durant tot el concert...els llamps formaven part de la il.luminació. Ei, no estava a l’aire lliure..són unes grades cobertes...

Tenen tanta força que els pocs assistents al final vem acabar ballant...i més quan van convidar a qui volgués del públic a ballar amb les increïbles ballarines que els acompanyaven, a canvi d’un disc seu...feia una estona que em tenia al·lucinada una dona embarassada, crec que espanyola per algun “guapos” que va deixar anar, i que no es podia estar quieta a la cadira...cap a mig concert, me la trobo al final de les grades, a dalt de tot, ballant sola com una possessa..va ser la primera a pujar a l’escenari...i no vegis!! Que bo, quina poca vergonya i quins moviments afroespanish que improvitzava...i jo patint per a que no parís allà mateix!!! Ja, ja....Genial!

Ara pensava com explicar-vos la forma de ballar que tenen...i no sé com...pur ritme, el cos és l’eina i ells i elles són uns mestres del cos...saben ballar moltes músiques, ritmes...incús la rumba, per la proximitat amb Brasil...una dansa típica és la marrabenta...i els joves l’adapten a les noves músiques...lo millor de tot, que no tenen cap mena de vergonya a posar-se a ballar davant de tothom, els que més en saben i els qui menys..a vegades fan rotllanes i un per un entra a dins i improvitza qualsevol pas...des de moure tant sols un peu, al ball més sexual que jo hagi pogut veure...i tothom és aplaudit...i qualsevol forma d’expressió és benvinguda! Suposo que és aquesta falta de vergonya que també vaig poder viure al teatre...

Això si, també haig de dir, que tot i que m’encanta la música i els balls de la marrabenta (passos que encara no he aconseguit aprendre bé), la majoria de les músiques que escolta la gent jove és la típica comercial de discoteca de segona....els seus balls, però, continuen sent de primera!

Ahir vaig poder veure per les notícies un concert de música heavy..el cantant bestia a l’estil de la música i tenia el cap rapat excepte la cresta. Una creta de cabells arrissats i brillants, pel líquid es devia haver posat per a mantenir el pentinat...(crec que algun dia estaria bé que us parlés dels pentinats, sobretot de les dones!!!)..doncs bé, els noiets joves assistents, ballaven al so de la música heavy..però no com els nostres...els seus cops de cap anaven desde la posició veritcal a quasi tocar amb el cap a terra!!! Boníssim...

besinhos