1 de desembre, dedicat en especial a la meva gent de Moçambique

Un passeig per Johannesburg

Aquesta setmana passada vaig escapar-me a Joberg amb la Vanessa per participar a un workshop de doctorands i postdocs que es realitzava a la universitat de Wits. Dos dies intensos de treball i debats francament interessants. Vaig acabar saturada de tant d’anglès sobretot pels diferents accents (els de Zimbabwe eren els més complicats de seguir) i pels temes tant científics i específics sobre estudis de ciutats sud africanes. Però és fantàstic trobar-te amb tantes persones de diferents països i que han voltat tant, amb diferents punts de vista, experiències i coneixements. Al vespre vam fer un sopar tots junts a un restaurant on teníem bufet lliure, amb menjars de tot el món. Feia temps que no menjava tant, tantíssim!. Entre els diferents plats i la decoració, em semblava haver-me desplaçat a Europa de cop i volta! 

Després del workshop vam aprofitar per fer una escapadeta per la ciutat, que és immensa i té parts molt diferenciades. Els centres econòmics eren “curiosament” àrea de blancs, que superaven en número els negres (i jo tant acostumada a ser la diferent a Maputo...). El que més em sorprenia era la fredor de la ciutat. Realment no està pensada en una escala humana. Edificis alts amb carrers amples i autovies pel mig sense quasi cap vianant. La ciutat dels cotxes. Suposo pel fet de ser tant perillosa i per la falta de transport. Al voltant dels centres, grans àrees residencials. Quan anàvem sortint dels centres de negocis, l’activitat humana, la venta informal, els mercats... augmentaven. I els blancs desapareixien. Tot i així, tampoc vaig viure cap bullici. Per mi, un món desconegut. Amb un bus tipus els de Barcelona (després d’un any a Maputo va ser com fer un salt al futur) vam travessar la zona de mines que separa la ciutat més rica dels barris més “informals”. Mines a cel obert que feien de barrera entre els blancs i els negres durant d’Apertheid i encara ara. Barris que es van construir expressament de forma aïllada on el nivell de pobresa urbana segueix essent molt alt. Pel camí vam veure la Soccer City i les torres Orlando (els fanàtics del fúmbol sabran del que els parlo) fins a arribar al mític barri de Soweto! Emocionant visitar la casa de Mandela, i el museu d’Hector Peterson. Encara ara se’m posen els pèls de punta recordant els videos on els afrikaners parlaven sobre la supremacia blanca. I les lleis per als natius, i la manifestació d’estudiants del 16 de juny de 1976... Esgarrifa veure fins a quins nivells d’inhumanitat arribem els humans! La tornada també va ser molt educativa, veient els treballadors creuant 17 km de mines a peu per a tornar a casa després de la jornada laboral. Dos blancs més en tot el trajecte, i no van pujar precisament a Soweto sinó molt més endavant. 

Al dia següent vam viure l’altre cara de la moneda. Una visita a un centre comercial de la mida dels boers. I on vaig entendre com els nens blanquets, petitets i normals poden passar a ser unes moles uns anys després. 5 dies a aquesta ciutat i jo veia com creixia la meva panxa a marxes forçades. Tot eren hamburgueses, patates fregides, carns, mongetes, empanades, KFC, MCdonalds...puf! Fa dos dies que només em ve de gust menjar amanides! Tot i això, vaig trobar un moment per complir un dels meus somnis recurrents...menjar sushi! Em vaig haver de conformar amb un platet, degut als preus, però quasi ploro de l’emoció! Ja sabeu els que em coneixeu que més d’un any sense aquest menjar deliciós em pot fer perdre el cap! I quasi perdo també el seny! Sort de la Vanessa que em va parar quan va veure que la meva Visa començava a treure fum. Però és que feia tant de temps que no veia botigues amb roba decent. I botigues plenes de llibres, i música, i, i, i... I la tornada en metro també va ser un descobriment. Quantes prohibicions! No pots ni menjar, ni veure, ni mastegar xiclet. I ho vaig poder comprovar en persona quan estava bevent una mica d’aigua i un guàrdia em va venir a renyar!

Reconec que es trobava a faltar el caos de Maputo, la gent pel carrer, la proximitat, les acàcies...Però es clar, un cop passada la frontera amb el bus, i en terres moçambicanes, no podia sinó aparèixer aquest caos en forma de dues rodes rebentades del bus. Una imatge curiosa, la dels pneumàtics gegants al vell mig de la carretera! Sort de l’esperit d’aquesta gent: un altre bus, d’una altra companyia, ens va fer autoestop, i com una llauna de sardines, amb la música a tot drap, cap a Maputo! Res, en comptes de 9 hores de viatge, 13. Per cert, algú ha travessat mai dues fronteres on l’autobús va per una banda i els passatgers per una altra, unint-nos a una multitud que creua a peu (després d’unes cues enorrrrrrrrrrrrrmes i 2 hores d’espera perquè el viatge és de nit i la frontera obre a els 6 del matí)? Jo ja puc dir que si!

 

 

 

 

I us haig de confessar el meu pecat...vaig viatjar amb la bateria de la càmera descarregada. Les fotos són d’internet....ups!

KANIMAMBO=MERCI

Curiosament m'ha arribat el video de la Fundació desde Catalunya. No la coneixia. Espero que us dibuixi un somirure que és el que m'ha passat a mi.

https://www.youtube.com/embed/ZkJpzTNeaZQ
    

Posts pendents- La professora d'anglès mundialment coneguda com Mae Livingston

Per a que quedi constància d'una de les seves aventures per Moçambique: fer classes voluntàries d'anglès als alumnes de la Facultat d'Arquitectura i Planejament Físic de Maputo. I que consti que va sortir amb un certificat d'arquitecte sota el braç, jajajaja (això ja és una altra història). És la primera vegada que he vist als alumnes aguantant una classe de 3hores seguides!!! Però em penso que pel que expliquen s'ho van passar molt i molt bé amb les classes interactives de la Mercè.

Posts pendents- Dedicado ao Ramzi e Arantzazu

Aquesta és l'últim soparet que vem fer amb la parella abans de marxar cap a les europes. Com sempre aquí s'acaba ballant i perdent la vergonya. Deuen ser els aires moçambicans que ens fan tornar a la infància....Bé, i una nit temàtica de cançons de l'any del catapum: Viceversa, Mini Vanilli, Radio Futura, la Lambada,  Gabinete Caligari, Alaska....en fi, què us puc dir.... que el micròfon és meu però la resta d'indumentària no!

Beijos e abraços desde Maputo com muitas saudades de voces!!!

Posts pendents- El dia de la Independència de Moçambique (i de la FRELIMO, by the way)

El 25 de juny se celebra la Independència de Moçambique, que "casualment" és l'aniversari del partit que sempre ha governat el país. El dia assenyalat es varen muntar en un recinte molt gran ambdues celebracions. Ves carai, ningú diria que algú s'està apropiant de la data senyalada. Música, paradetes de menjar, d'artesania, fires de tot tipus...Jo vaig a profitar per comrpar verdures a les mamàs que hi havia per allà. I de sobte em diuen que vagi a darrera la parada (banca) ràpidament. La senyora i jo continuem parlant sobre cebes i pastanagues quan de cap i volta veig un "enanet" (com podeu veure hi ha molta estima en les meves paraules) que se'm para al davant i ens saluda. El parasol em tapava la cara i dubto que l'enanet veiés que darrera la parada hi havia una blanqueta (mulungu) camuflada. I qui era el personatge? El president de Moçambique!. Llàstima que no vaig ser a temps de tirar-li una col a la seva cara de mafiós. No sempre en el pot petit hi ha la bona confitura.....

Posts pendents- Lobolo Mario i Paloma

Se us gira feina!!!

Aquest és el segon lobolo al que assisteixo. Si recordeu, ja em van convidar a un altre. Em penso que al final quasi no vaig penjar fotos. Però el primer era més "tradicional". En aquest cas, tot i que es segueixen tots els passos de la ceremònia, es notava algunes diferències entre les famílies. Jo vaig assistir al lobolo, però prèviament ja s'havien realitzat d'altres celebracions: presentació de les famílies (que de fet ja es coneixien, jeje), petició de mà...i no sé ben bé què més, la veritat. El lobolo en realitat és el casament tradicional, però ara per uns és un pas previ, i pels que no tenen diners, una forma d'unió fins apoder-se pagar la ceremònia civil o religiosa.

 

La Paloma em va convidar a mi i a l'Arantzazu a assistir a la part més ínitma, la de la ´família, junt a les germanes, cosines, i amigues més pròximes. M'encantaria explicar-vos el que passava a la planta baixa, on les dues famílies estaven reunides, però resulta que les noies havíem d'estar a dalt a una habitació esperant-nos. Al principi va ser divertit, però després d'endarrerir-se tot 6 hores, doncs jo m'estava desmaiant de gana. Aquesta vegada lo de no menjar perquè "ja t'atipararàs al casament", no va resultar!. Al final però vaig demanar permís per fer fotos i em van deixar assistir a la part final. Més o menys van fer com l'altre lobolo i el que primer es fa és trobar-se representants de les dues famílies (sense els pares). La part del novio ha de portar una llista llarguíssssssssssssssima de coses. Un traje per al pare, un vestit per la mare, capulanes per les tietes, sabates, corbates, licors, diners,joies per la núvia ......que prèviament s'han pactat. Antigament era la dot. Més tard es fa venir la nòvia i se li explica com serà el matrimoni, la nova vida (aquí és on alguns dels discursos de les àvies et deixen de pedra de masclistes que són). Al final ve el nuvi amb els pares, amb nou discurset. Si recordo bé a ella li van reagalar un rellotge i una tieta li va dir que fins ara havia pogut fer el que li venia de gust, però que a partir d'ara el rellotge li recordaria l'hora que el seu marit sempre havia de tenir el menjar a taula, jajajaja. Bé tot simplificat, es clar.

 

I llavors cap a una altra casa amb un munt de convidats i un bufet lliure que no acabava. I evidentment música a tutti plen. A la festa ja s'hi va apuntar més gent, inclosa la meva mare, que mentre alucinava com ballaven i s'animen a cantar, el patriarca li explicava l'arbre geneològicde la família, començant per les sese 7 filles, i ves a saber què més... La veritat és que les festes són molt divertides, sobretot perquè tenen aquest poc sentit del ridícul que tenim nosaltres (i que tant ridícul és perquè no ens deixa fer el que ens ve realment de gust).

Posts pendents- Bushfire Festival

Com he comentat abans, ara que em funciona el PC, actualitzo tot el que queda pendent....

 

A finals de maig hi va haver un festival de música a Swazilàndia. El país és tot ell un paisatge espectacular, i per tant el lloc del festival tampoc va ser menys. Entre les dues ciutats principals, Manzini i Mbabane, hi ha un lloc anomenat House Fire, on es fan moltes activitats. Un lloc divertit, de tendències hippies gaudinianes. Voltats per muntanyes i camps de canyes de sucre, la música, els gegants i els cabeçuts, la fira d'artesania, la pintura, la fotografia, l'escultura, entre d'altres, van aplegar gent d'arreu del món. Bé, en realitat la majoria eren swazis, sudafricans i moçambicans, i tots els estrangers que estem per aquestes terres.

Noies, se'm va oblidar d'explicar-vos-ho...recordeu la tortura que em veu fer anant a Bretanya? Amb aquella cançoneta que no paraveu de cantar com martellets?....doncs em vaig venjar de vosaltres!!!!! L'Ayo va tocar en directe al festival. I va ser fantàstic. Em va agradar i tot. Down on my knees I'm begging you......jejejeje...

Del festival em va sorprendre tot. L'organització (tant poc moçambicana ;-)), un entorn idílic, llocs per acampar, cap grossos i gegants (a l'estil africà), el recilatge que es feia a per tot, les barraquetes amb menjar de tots tipus, gent de totes les edats i identitats....En fi, per repetir...Això si, cal anar-hi amb forro polar i botes a no ser que siguis boer!