Se us gira feina!!!
Aquest és el segon lobolo al que assisteixo. Si
recordeu, ja em van convidar a un altre. Em penso que al final quasi no vaig
penjar fotos. Però el primer era més "tradicional". En aquest cas,
tot i que es segueixen tots els passos de la ceremònia, es notava algunes
diferències entre les famílies. Jo vaig assistir al lobolo, però prèviament ja
s'havien realitzat d'altres celebracions: presentació de les famílies (que de
fet ja es coneixien, jeje), petició de mà...i no sé ben bé què més, la veritat.
El lobolo en realitat és el casament tradicional, però ara per uns és un pas
previ, i pels que no tenen diners, una forma d'unió fins apoder-se pagar la
ceremònia civil o religiosa.
La Paloma em va convidar a mi i a l'Arantzazu a
assistir a la part més ínitma, la de la ´família, junt a les germanes, cosines,
i amigues més pròximes. M'encantaria explicar-vos el que passava a la planta
baixa, on les dues famílies estaven reunides, però resulta que les noies havíem
d'estar a dalt a una habitació esperant-nos. Al principi va ser divertit, però
després d'endarrerir-se tot 6 hores, doncs jo m'estava desmaiant de gana.
Aquesta vegada lo de no menjar perquè "ja t'atipararàs al casament",
no va resultar!. Al final però vaig demanar permís per fer fotos i em van
deixar assistir a la part final. Més o menys van fer com l'altre lobolo i el
que primer es fa és trobar-se representants de les dues famílies (sense els
pares). La part del novio ha de portar una llista llarguíssssssssssssssima de
coses. Un traje per al pare, un vestit per la mare, capulanes per les tietes,
sabates, corbates, licors, diners,joies per la núvia ......que prèviament s'han
pactat. Antigament era la dot. Més tard es fa venir la nòvia i se li explica
com serà el matrimoni, la nova vida (aquí és on alguns dels discursos de les
àvies et deixen de pedra de masclistes que són). Al final ve el nuvi amb els
pares, amb nou discurset. Si recordo bé a ella li van reagalar un rellotge i
una tieta li va dir que fins ara havia pogut fer el que li venia de gust, però
que a partir d'ara el rellotge li recordaria l'hora que el seu marit sempre
havia de tenir el menjar a taula, jajajaja. Bé tot simplificat, es clar.
I
llavors cap a una altra casa amb un munt de convidats i un bufet lliure que no
acabava. I evidentment música a tutti plen. A la festa ja s'hi va apuntar més
gent, inclosa la meva mare, que mentre alucinava com ballaven i s'animen a
cantar, el patriarca li explicava l'arbre geneològicde la família, començant
per les sese 7 filles, i ves a saber què més... La veritat és que les festes
són molt divertides, sobretot perquè tenen aquest poc sentit del ridícul que
tenim nosaltres (i que tant ridícul és perquè no ens deixa fer el que ens ve
realment de gust).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada