dilluns, 22 d’octubre del 2012

Posts pendents- Lobolo Mario i Paloma


Se us gira feina!!!

Aquest és el segon lobolo al que assisteixo. Si recordeu, ja em van convidar a un altre. Em penso que al final quasi no vaig penjar fotos. Però el primer era més "tradicional". En aquest cas, tot i que es segueixen tots els passos de la ceremònia, es notava algunes diferències entre les famílies. Jo vaig assistir al lobolo, però prèviament ja s'havien realitzat d'altres celebracions: presentació de les famílies (que de fet ja es coneixien, jeje), petició de mà...i no sé ben bé què més, la veritat. El lobolo en realitat és el casament tradicional, però ara per uns és un pas previ, i pels que no tenen diners, una forma d'unió fins apoder-se pagar la ceremònia civil o religiosa.
 
La Paloma em va convidar a mi i a l'Arantzazu a assistir a la part més ínitma, la de la ´família, junt a les germanes, cosines, i amigues més pròximes. M'encantaria explicar-vos el que passava a la planta baixa, on les dues famílies estaven reunides, però resulta que les noies havíem d'estar a dalt a una habitació esperant-nos. Al principi va ser divertit, però després d'endarrerir-se tot 6 hores, doncs jo m'estava desmaiant de gana. Aquesta vegada lo de no menjar perquè "ja t'atipararàs al casament", no va resultar!. Al final però vaig demanar permís per fer fotos i em van deixar assistir a la part final. Més o menys van fer com l'altre lobolo i el que primer es fa és trobar-se representants de les dues famílies (sense els pares). La part del novio ha de portar una llista llarguíssssssssssssssima de coses. Un traje per al pare, un vestit per la mare, capulanes per les tietes, sabates, corbates, licors, diners,joies per la núvia ......que prèviament s'han pactat. Antigament era la dot. Més tard es fa venir la nòvia i se li explica com serà el matrimoni, la nova vida (aquí és on alguns dels discursos de les àvies et deixen de pedra de masclistes que són). Al final ve el nuvi amb els pares, amb nou discurset. Si recordo bé a ella li van reagalar un rellotge i una tieta li va dir que fins ara havia pogut fer el que li venia de gust, però que a partir d'ara el rellotge li recordaria l'hora que el seu marit sempre havia de tenir el menjar a taula, jajajaja. Bé tot simplificat, es clar.
 
I llavors cap a una altra casa amb un munt de convidats i un bufet lliure que no acabava. I evidentment música a tutti plen. A la festa ja s'hi va apuntar més gent, inclosa la meva mare, que mentre alucinava com ballaven i s'animen a cantar, el patriarca li explicava l'arbre geneològicde la família, començant per les sese 7 filles, i ves a saber què més... La veritat és que les festes són molt divertides, sobretot perquè tenen aquest poc sentit del ridícul que tenim nosaltres (i que tant ridícul és perquè no ens deixa fer el que ens ve realment de gust).














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada