Pilars africans: de novembre 2012

Aquesta setmana passada vaig escapar-me a Joberg amb la Vanessa per participar a un workshop de doctorands i postdocs que es realitzava a la universitat de Wits. Dos dies intensos de treball i debats francament interessants. Vaig acabar saturada de tant d’anglès sobretot pels diferents accents (els de Zimbabwe eren els més complicats de seguir) i pels temes tant científics i específics sobre estudis de ciutats sud africanes. Però és fantàstic trobar-te amb tantes persones de diferents països i que han voltat tant, amb diferents punts de vista, experiències i coneixements. Al vespre vam fer un sopar tots junts a un restaurant on teníem bufet lliure, amb menjars de tot el món. Feia temps que no menjava tant, tantíssim!. Entre els diferents plats i la decoració, em semblava haver-me desplaçat a Europa de cop i volta!

Després del workshop vam aprofitar per fer una escapadeta per la ciutat, que és immensa i té parts molt diferenciades. Els centres econòmics eren “curiosament” àrea de blancs, que superaven en número els negres (i jo tant acostumada a ser la diferent a Maputo...). El que més em sorprenia era la fredor de la ciutat. Realment no està pensada en una escala humana. Edificis alts amb carrers amples i autovies pel mig sense quasi cap vianant. La ciutat dels cotxes. Suposo pel fet de ser tant perillosa i per la falta de transport. Al voltant dels centres, grans àrees residencials. Quan anàvem sortint dels centres de negocis, l’activitat humana, la venta informal, els mercats... augmentaven. I els blancs desapareixien. Tot i així, tampoc vaig viure cap bullici. Per mi, un món desconegut. Amb un bus tipus els de Barcelona (després d’un any a Maputo va ser com fer un salt al futur) vam travessar la zona de mines que separa la ciutat més rica dels barris més “informals”. Mines a cel obert que feien de barrera entre els blancs i els negres durant d’Apertheid i encara ara. Barris que es van construir expressament de forma aïllada on el nivell de pobresa urbana segueix essent molt alt. Pel camí vam veure la Soccer City i les torres Orlando (els fanàtics del fúmbol sabran del que els parlo) fins a arribar al mític barri de Soweto! Emocionant visitar la casa de Mandela, i el museu d’Hector Peterson. Encara ara se’m posen els pèls de punta recordant els videos on els afrikaners parlaven sobre la supremacia blanca. I les lleis per als natius, i la manifestació d’estudiants del 16 de juny de 1976... Esgarrifa veure fins a quins nivells d’inhumanitat arribem els humans! La tornada també va ser molt educativa, veient els treballadors creuant 17 km de mines a peu per a tornar a casa després de la jornada laboral. Dos blancs més en tot el trajecte, i no van pujar precisament a Soweto sinó molt més endavant.

Al dia següent vam viure l’altre cara de la moneda. Una visita a un centre comercial de la mida dels boers. I on vaig entendre com els nens blanquets, petitets i normals poden passar a ser unes moles uns anys després. 5 dies a aquesta ciutat i jo veia com creixia la meva panxa a marxes forçades. Tot eren hamburgueses, patates fregides, carns, mongetes, empanades, KFC, MCdonalds...puf! Fa dos dies que només em ve de gust menjar amanides! Tot i això, vaig trobar un moment per complir un dels meus somnis recurrents...menjar sushi! Em vaig haver de conformar amb un platet, degut als preus, però quasi ploro de l’emoció! Ja sabeu els que em coneixeu que més d’un any sense aquest menjar deliciós em pot fer perdre el cap! I quasi perdo també el seny! Sort de la Vanessa que em va parar quan va veure que la meva Visa començava a treure fum. Però és que feia tant de temps que no veia botigues amb roba decent. I botigues plenes de llibres, i música, i, i, i... I la tornada en metro també va ser un descobriment. Quantes prohibicions! No pots ni menjar, ni veure, ni mastegar xiclet. I ho vaig poder comprovar en persona quan estava bevent una mica d’aigua i un guàrdia em va venir a renyar!

Reconec que es trobava a faltar el caos de Maputo, la gent pel carrer, la proximitat, les acàcies...Però es clar, un cop passada la frontera amb el bus, i en terres moçambicanes, no podia sinó aparèixer aquest caos en forma de dues rodes rebentades del bus. Una imatge curiosa, la dels pneumàtics gegants al vell mig de la carretera! Sort de l’esperit d’aquesta gent: un altre bus, d’una altra companyia, ens va fer autoestop, i com una llauna de sardines, amb la música a tot drap, cap a Maputo! Res, en comptes de 9 hores de viatge, 13. Per cert, algú ha travessat mai dues fronteres on l’autobús va per una banda i els passatgers per una altra, unint-nos a una multitud que creua a peu (després d’unes cues enorrrrrrrrrrrrrmes i 2 hores d’espera perquè el viatge és de nit i la frontera obre a els 6 del matí)? Jo ja puc dir que si!