En cada fet, cada detall, paraula o acció...descobrim les infinites diferències intrínseques a cada cultura, a cada país (o regió, millor dit, en un continent dissenyat amb escaire i cartabó)...
La meva primera incursió al teatre costumbrista moçambicà va ser la setmana passada...L’obra es titulava “casa 2”..El tema, les relacions extramatrimonials dels homes i l’acceptació d’elles...al principi estava xocadíssima pel fet que un tema tant delicat i complex s’hagués convertit en una comèdia amb la qual ni jo podia evitar parar de riure...algun moment, però, els més durs, passava de la rialla a les ganes de marxar, o renyar-los, o ves a saber què...però bé, el final, com la majoria de les obres de teatre aquí, tenia “moraleja”...Sort!!! El més sorprenent, és com, a diferència de nosaltres, els sossos, vergonyosos, vigila què diran, no vull fer el ridícul...dels europeus, els assistents participaven continua i improvisadement de l’espectacle...renyaven als actors, els animaven, els hi deien el que havien de fer, si se’ls queia alguna cosa...i no de sota veu..més a viat a crits...i com reia la gent..bé, sobretot els homes segons si el moment parlava de la seva “masculinitat” o les dones, si alguna d’elles s’enfrontava al marit...o a l’amant...i evidentment no podia faltar la música en directe i els balls....i com ballen!!! Tothom diu que és perquè de petits ja n’aprenen...a mi em sembla sobrenatural...
Molt i molt divertit, i molt i molt interactiu...si alguna persona del públic li deia quelcom a l’actriu, ella, com si estigués escrit al guió, la contestava amb tota naturalitat...podia fins i tot abocar-los a una breu i fluïda conversa que em deixava bocabadada.
Al dia següent, vaig assistir a una altra obra, aquesta de denúncia......”mulher asfalto”, sobre la prostitució i el maltractament. Una obra que es veu que ha tingut molt èxit a Europa. Està recolzada per l’ambaixada espanyola. L’actriu l’ha representada als llocs més delicats. Dos d’ells són la presó i el carrer de les prostitutes...es veu que va ser tot un èxit i que la majoria d’elles van acabar plorant. Els tocava de prop. Com sempre, les pròpies prostitutes van participar a l’espectacle, recomanant-li a l’actriu una modificació de vestuari o de les paraules i els moviments...Jo vaig assistir a la última representació, al barri on va néixer, el bairro Aeroporto B. Alguns moments semblava que els avions formessin part de l’espectacle, sobrevolant el barri a pocs metres. Va ser una mica caos, aquest cop. Les criatures eren les que estaven més entusiasmades amb l’esdeveniment. No és d’estranyar, era la primera vegada que es feia una representació teatral al barri. Tot i els esforços per part de l’actriu per a que els adults se’ls emportessin no hi va haver manera...sort de la seva capacitat a canviar el monòleg sobre la marxa...així va poder apaivagar lleugerament les dures paraules i els gests més dramàtics....i com sempre, els adults participaven a cada moment...
Ahir vaig repetir. Una o dues setmanes després d’arribar, vaig assistir a un concert d’un grup d’Inhambane. O-Positivo...formen part d’una associació que treballa contra aquesta malaltia...són un grup de fusió: música africana, jazz, rock, ska, reggae...els protagonistes són un bon cantant que transmet cada nota amb el seu cos i un saxofonista blanc que de cop et sorprèn amb unes danses africanes que a mi em portarien a l’hospital. Em van agradar molt. I ahir vaig repetir...Aquest cop hi havia poca gent a la sala..Potser perquè les pluges d’estiu ja han començat, i ens van acompanyar durant tot el concert...els llamps formaven part de la il.luminació. Ei, no estava a l’aire lliure..són unes grades cobertes...
Tenen tanta força que els pocs assistents al final vem acabar ballant...i més quan van convidar a qui volgués del públic a ballar amb les increïbles ballarines que els acompanyaven, a canvi d’un disc seu...feia una estona que em tenia al·lucinada una dona embarassada, crec que espanyola per algun “guapos” que va deixar anar, i que no es podia estar quieta a la cadira...cap a mig concert, me la trobo al final de les grades, a dalt de tot, ballant sola com una possessa..va ser la primera a pujar a l’escenari...i no vegis!! Que bo, quina poca vergonya i quins moviments afroespanish que improvitzava...i jo patint per a que no parís allà mateix!!! Ja, ja....Genial!
Ara pensava com explicar-vos la forma de ballar que tenen...i no sé com...pur ritme, el cos és l’eina i ells i elles són uns mestres del cos...saben ballar moltes músiques, ritmes...incús la rumba, per la proximitat amb Brasil...una dansa típica és la marrabenta...i els joves l’adapten a les noves músiques...lo millor de tot, que no tenen cap mena de vergonya a posar-se a ballar davant de tothom, els que més en saben i els qui menys..a vegades fan rotllanes i un per un entra a dins i improvitza qualsevol pas...des de moure tant sols un peu, al ball més sexual que jo hagi pogut veure...i tothom és aplaudit...i qualsevol forma d’expressió és benvinguda! Suposo que és aquesta falta de vergonya que també vaig poder viure al teatre...
Això si, també haig de dir, que tot i que m’encanta la música i els balls de la marrabenta (passos que encara no he aconseguit aprendre bé), la majoria de les músiques que escolta la gent jove és la típica comercial de discoteca de segona....els seus balls, però, continuen sent de primera!
Ahir vaig poder veure per les notícies un concert de música heavy..el cantant bestia a l’estil de la música i tenia el cap rapat excepte la cresta. Una creta de cabells arrissats i brillants, pel líquid es devia haver posat per a mantenir el pentinat...(crec que algun dia estaria bé que us parlés dels pentinats, sobretot de les dones!!!)..doncs bé, els noiets joves assistents, ballaven al so de la música heavy..però no com els nostres...els seus cops de cap anaven desde la posició veritcal a quasi tocar amb el cap a terra!!! Boníssim...
besinhos
Tants dies aquí i encara no us he parlat del menjar!!!
Haig de confessar que cada dia que passa trobo més a faltar el menjar de la nostra terra...la meva nevera, la meva cuina i els meus armaris obssessius...Suposo que no us deveu estranyar els que em coneixeu bé, perquè sempre que marxo fora, trigo menys d’una setmana a anyorar un bon pa amb tomàquet, pernil salat i bons formatges. Ai les meves amanidetes, el salmó, les sardines, el carpaccio, el sushi, els bolets, la brandada, els calçots....uf, ja babejo!
Però no em puc queixar, la veritat. Aquí pots trobar molts dels productes que normalment utilitzo. Això si, pagant força. Ja són cars els productes de primera necessitat, imagineu-vos els importats...Com pot ser que una persona amb un sou de 60 euros pagui el quilo de tomàquets a 2.5 euros? No se pas com s’ho fan. Bé, en realitat, si. Hi ha persones que aguanten tot el dia a base de te, i a la nit fan un plat d’arròs...Som ben bé uns privilegiats.
La seva dieta és força diferent a la nostra. En part perquè els productes també ho són i en part perquè la majoria del menjar, sobretot fruita, verdura, conserves, sucs, sucre, peix, llet, etc...(o sigui quasi tot) és igual o més car que a Catalunya. La majoria ve de Sudàfrica. Al nord també hi ha certs cultius, però el transport pel país els surt tant car, que compren al país veí. La base de la seva dieta són els hidrats de carbó: arròs, mandioca i chima (polenta). A partir d’aquí, el que pot, l’acompanya de carn o peix. Sobretot pollastre.
Els de casa es pensen que estic obsessionada en aprimar-me, perquè no consideren normal que mengi tanta verdura!
Bé, us explicaré els plats més típics. Alguns són portuguesos. I d’altres més africans, no se ni escriure’n el nom.
Els primers dies aquí, menjant fora, el que em sortia més a compte era el plat de pollastre a l’ast amb patates fregides, no congelades i una mica d’amanida, que normalment és de col. Em sortia el pollastre i les patates per les orelles!!!! Els restaurants que podien tenir una miqueta més de varietat, sobretot de pizzes, ja són a preus occidentals, i la majoria de vegades no valen gran cosa...Tot i que he trobat un tailandès que no està gens malament....;-)
Després vaig descobrir el mercat del peix (tot i que em cau una mica lluny) i el pollastre a la zambeziana (el masseren amb llet de coco) i el cuinen a la brasa.
Unes delícies que he après a cuinar, són les chamuses i els risois (entrants portuguesos que no se com s’escriuen). Les primeres són festes d’una pasta molt fina i cruixent (com els dolços àrabs), forma triangular, farcits amb carn, ceba, cilantre, gingebre, pebre. Els segons són uns farcells farcits de ceba, all i gambes...Hummmm!!!!!!
Aquí, tenen una cosa molt bona, que ja podríem aprendre. I és que també utilitzen les fulles de la carbassa (bóbora) i la mandioca. Fan una salsa que es diu Matapa. Es fa amb fulles picades, llet de coco i pols de cacauet (amenduine). Amb gambes o cranc. Es pot acompanyar com sempre, d’arròs o chima.
I el Carril. És com una carn amb suc (o pollastre) i la salsa és de cacauet en pols, tomàquet i ceba.
A part, també tenen els plats de moelhas (pedrers), fejoada, i un plat moçambicà, moçambicà, fet a base de puré de mandioca amb fejols, ceba i llet de coco (crec)...És curiós perquè aquí a tot li diuen fejaos: a les llenties, als fejols, les mongetes, cigrons, pèsols...tot i que cada un te el seu color. Fejao verdi, fejao vermelho, preto....
I bàsicament beuen cha (te). Al nord hi ha grans plantacions. Bé, i no cal dir que la cervesa, 2M o Lauretina, és la beguda nacional dels homes!!! Jo crec que alguns es gasten el sou, sobretot els divendres a la nit: la nit dels homes! (no comment). Sempre diuen que lo millor del món, és una bona borratxera...pensava que els homes tenien alguna altra prioritat, però es veu que aquí no ;-).
En general, però, tema verdures, és una mica bàsic, tot i que haig de dir que al meu super d’indianos, han aparegut els cherrys, unes esbarginyes diminutes (ja se que no s’escriu així!) i el pebrot vermell. I uns carbassons de la mida d’un dit! Estic molt contenta. Ara només em falta que el forn funcioni i poder fer una mini escalivada, je, je.
I pels carrers ara han passat de vendre uns advocats petits a uns que deuen pesar un quilo!!! Increïble. Porto 2 dies menjant amanida d’advocat, guacamole...ah! que per cert, al pis es van sorprendre com l’utilitzava perquè com que és una fruita, lo lògic és menjar-lo com a tal. Com a fruita. Ells (vull dir, elles) fan un puré amb llimona i sucre. Avui ho provaré, que encara me’n queda. Les taronges, mandarines i pomelos, de sudàafrica, són força bons, tot i que ja n’hi ha pocs. I de plàtans (tot i que jo no en menjo en general) n’hi molts. En vaig provar uns que tenien gust de poma –difícils de trobar-). Bo-ní-ssí-ssims!!!! També tenen papaia, tot i que no m’agrada massa si no és amb un bon raig de llimona.
AH! I no em puc oblidar d’una de les meves fruites preferides: el maracuyà o fruita de la passió!!! Ja m’han passat una recepta per fer un pastís de maracuyà. I d’aquí a uns mesos, serà el temps dels mangos. I les mangas (els arbres) ja comencen a anar plens de fruits. Un dia que va fer molt de vent, havies d’anar molt alerta, perquè plovien mangos verds de tot arreu!.
El que em va sorprendre molt van ser un fruit que es diu massala i que és dur com una pedra, del tamany d’una taronja (crec que utilitzen la closca per fer maraques). L’obres i té com una papilla que té gust a compota de poma! Increïble...tot i que més aviat és salvatge i en trobes poc.
I què més...a si, hi ha forces pastisseries (al centre, es clar). I són la versió simplificada de les de Lisboa. Tenen tot un sortit de bolos (pastissets) i bolachas (galetes) que estan força bé. Tot i que sóc de l’opinió que la massa és sempre la mateixa.
I bé, a part d’això, jo estic força feliç amb la meva nutella pagada a preu d’or, i el meu oli d’oliva pel pa amb tomàquet del matí (sense pernil), també pagat a preu d’or...Güens, reconec que l’acompanyo de feta, perquè sóc incapaç de menjar els “tranxetes” que mengen aquí..Tot i que quan torni no crec que la tasti en molt de temps.
També aprofito per fer invents amb totes les espècies que trobo al supermercat d’indians...a vegades no l’encerto massa, però ja sabeu que m’agrada fer experiments.
Us deixo que tinc un sopar. A un restaurant hindú genial que he descobert aquí al costat, i on puc menjar un xai increïble amb appas, que és per llepar-se els dits...ah! i suar, suar i suar, de lo que pica, je, je..
Petons!!!
