No se si us ho he comentat abans, però aquí les qüestions de relació entre dones i homes està a anys llum de res equilibrat. El que per nosaltres podríem anomenar masclisme, aquí seria de lo millor que podríem trobar. Tot i que als homes els encanta xerrar i la veritat que inventar gran part del que expliquen, sobretot respecte la seves relacions amb la dona, la filla, la mare, etc...es descobreix ràpidament que a Moambique, la dona val ben poc. El país com a tal, està format per regions molt diferents a tots els nivells. Tot i que en algunes parts potser no es percep tant la repartició amb tiralínies que van fer els europeus, hi ha costums, cultures, idiomes, educació, etc..molt diferent entre nord, centre i sud. Però en qüestions de gènere sembla que tot es pot comparar en termes negatius. Al nord diuen que la societat és matriarcal. Fins i tot alguns profes de la universitat, amb estudis, que han viscut a europa, m’intenten convèncer que allà les dones manen i que els homes no són “machos” com al sud. Bé, en tot cas, com algun antropòleg català i moltes dones m’han explicat, la realitat és tot el contrari, tot i que potser en qüestions familiars, tot passa a través de la dona (quan un es casa amb una dona del nord, va a viure a casa la família d’ella, les terres s’hereden a través de la línia femenina..però evidentment qui els hereda és l’home..). Al centre diuen que també és diferent. Una mescla entre sud i nord, però ara no recordo massa detalls. Al sud, aquí a la capital mateix, és un sistema patriarcal. Tal qual. Quan arriba ell a casa, s’asseu a taula, i val més que ella li tingui el sopar preparat. Sino, potser motiu per una pallissa. El bany, li prepara la mare, o la filla. El te, també...I evidentment elles compren, cuinen, netegen, cuiden els fills, els pares, renten la roba (a mà), freguen el terra (agenollades)...La meva ma (mama) moçambicana surt a les 6 del matí de casa i torna a les 6 de la tarda. Feta pols. I llavors es dedica a continuar treballant. A casa. Avui, diumenge, s’ha aixecat a les 4 del matí a rentar roba!!! I després a cuinar, a l’església, a visitar la seva filla...No se si us he explicat que el meu pae moçambicà té els genolls destrossats i camina amb crosses. No treballa i tampoc es vol operar per por. Durant els dies de sol s’està al carrer amb els amics, i als vespres, després de que les dones l’hagin servit, es tanca a l’habitació a mirar la tele. Quan té set, o vol alguna cosa, xiula. I quan ho fa, la mare o la filla de seguida hi van. La Muthiasse diu que abans de tenir els problemes físícs, també feia el mateix. Entre pare i mare o filla parlen poc. En canvi la relació entre elles dues és ben diferent. Tinc la sensació que elles conviuen i ell és un hoste. O millor, un rei..La filla, Muthiasse, és ben conscient de tot el que passa. Ella ja està acabant la carrera, amb 25 anys, i diu que alguns la consideren un bitxo raro perquè no està casada ni te fills. Però assumeix, que, com que no s’atreviria mai a viure sola, i que mai trobarà un home que la tracti com un igual, quan arribi el moment assumirà el rol de submissió. Haig d’apuntar de totes maneres, que em cuiden molt i que quan marxo algun dia a visitar algun poble com el de Mumemo, es preocupen, s’informen. El pare ja diu que ha de cuidar de la seva nova filla i la mare igual..Jo ja els explico que mai vaig sola, primer perquè és veritat, i segon que al ser blanca i dona, es deuen preocupar més....
En moltes altres famílies l’home treballa fora de casa durant la setmana. O bé a la capital, o a les mines de sudàfrica. I els caps de setmana, o quan pot, torna. Però deixant les dones soles amb els fills. La majoria sense recursos, ni cotxe, ni diners, ni res. Fora de casa, pot ser que tinguin varies dones o amants a les que han de mantenir. I això de la poligàmia està molt i molt estès. Tot i que es fa d’amagat de la muller, la majoria ho sap. A més aquí, fins fa res, només estudiaven els homes. Només els més pudents envien les nenes. Tot és pel fill i les nenes se les ha de preparar per servir al marit. Excepte les generacions de les petites, totes són analfabetes, sense estudis, ni recursos per valdre’s per si soles. No vull aprofundir en històries que m’han explicat, però aquí la paraula bater (pegar) està a l’ordre del dia. Una amiga madrilenya em va dir que és com fa 50 anys a espanya, on existia la generació “del muslo de pollo”. Jo no ho conec massa, però potser en moltes coses deu similar, si obviem l’espai temporal. Ara, que quan m’expliquen que hi ha zones on la dona, per avisar al marit que el menjar és a taula, o el bany està preparat, s’ha d’agenollar davant seu, em resulta inconcebible.
Molts homes o justifiquen que degut a la guerra civil, moriren molts homes, i ara la proporció entre homes i dones és descomunal. I per tant, molts han de buscar de seguida un marit. I les que no ho aconsegueixen han de ser una de les amants, a canvi de que les mantinguin. Fins que potser es cansin d’elles. O el marit mori a causa del sida. O elles, o els fills. Jo encara no he estat a una discoteca, però es veu que es denigrant l’interanvi d’interessos entre home i dona. Elles són objectes. Fins i tot les que tenen bons estudis, i bona feina, quan tornen assumeixen el rol tradicional. I jo he viscut infinites vegades, com, quan estic amb algun dels amics europeus, si conversem amb algun home, aquest només el mira i es dirigeix a ell, com si jo no existís. Evidentment al cap d’una estona la cosa canvia una miqueta quan es troba davant una dona que opina en el mateix grau, dels mateixos temes, i que els meus amics comparteixen la conversa amb mi.
Aquest cap de setmana vaig estar al barri de Mumemo, prop de Maputo, a Marracuene. És un reassentament de gent de diferents ciutats i barris, sobretot de la capital, degut a les inundacions del 2000. Després us ho explicaré. La qüestió és que a part de visitar-lo per temes de la tesi, una de les escriptores més importants del país, Paulina Chissane, s’hi havia desplaçat per a unes xerrades, que jo imaginava, serien sobre els seus llibres. Doncs no. El tema era el gènere. Va ser una experiència increïble i difícil d’explicar en unes ratlles. Quan vaig arribar, la gent del barri estava dividida en grups. Havien de fer un treball previ on s’havia d’escriure què els hi estava prohibit de fer als homes i què a les dones. Jo em vaig afegir a un grup. Em van preguntar sobre els rols de gènere al meu país. Però poc em vaig atrevir a dir, quan em vaig fixar en la llista que tenien escrita..Després, tots reunits, cada representant del grup llegia la seva llista. Els homes no poden cuinar, netejar, utilitzar el color rosa, carregar llenya ni aigua, no poden cuidar els fills, ni creuar les cames. No poden estirar-se els últims al llit i tancar la porta (al principi no ho entenia, però es veu que és per contemplar el cos de la dona quan entra a l’habitació). Les dones no poden desobeir les ordres del marit, no poden queixar-se si les peguen, no poden utilitzar maquinària ni tecnologia, no poden utilitzar el color blau, ni obrir les cames. Si els homes són fèrtils és per culpa de que alguna vegada la seva dona l’hagués pegat amb la mà. Si l’home es queda calvo, és perquè la dona ha tocat certs menjars quan tenia la regla. I una infinitat de bestieses més. Llavors l’escriptora va començar a replantejar tota la qüestió amb una profunditat de coneixement del seu país i les seves tradicions desbordant. Nosaltres ja haguessim parlat d’aquests temes obertament, sobre cada qüestió. Sense embuts, ni metàfores. Però aquí no es pot fer. Està massa arrelat en cada una de les persones. Es veia clarament quan ella demanava que opinessim i només ho feien els homes. A excepció d’una del nord. Les altres, si se’ls preguntava, abaixaven la mirada i no deien res. Lo pitjor de tot fou quan ella va comentar el tema de que si una dona pega amb la mà al marit, aquest es torna fèrtil (tot sempre culpa de la dona) i quan ell la pega amb una barra de ferro no passa res. I tots els homes van riure. A mi em se’m va posar la pell de gallina. I més quan va preguntar quantes dones havien estat colpejades. Cap va aixecar la mà. Només ella. I va reformular la frase. Quants homes mai heu pegat una dona? Considerant que la majoria menteixen, el fet de que al segon, només un amic cooperant i un altre home es quedessin sols amb la mà aixecada, ho deia tot. Minuts després alguns més la van aixecar....però per mi, ja estava tot dit.
Em va encantar quan ella va introduir el tema dels Poders a la qüestió. El poder del ric sobre el pobre, el blanc sobre el negre, el “colon” sobre el colonitzat, l’home sobre la dona....Com pot ser que després de tant anys de lluita per deslliurar-nos dels poders que ens oprimeixen, nosaltres els repetim altre cop? Els sud_africans boers sobre els moçambicans, els partits (o partit) polític sobre el poble, el ric sobre el pobre, l’home sobre la dona..
És difícil d’explicar, però era com si ho plantegés per a infants que se’ls ha d’ensenyar, però amb el “hàndicap” que ja tenen un xip de memòria gravada difícil d’extirpar. Va preguntar com imaginaven Adam i Eva, Jesús, la Verge Maria, Maria Magdalena, les dones a la televisió....i tot va acabar lligat en...a casa volem una verge maria i fora d’ella l’Eva...I les dones continuaven sense dir res...O per exemple, per tal de fer-los veure que les dones havien d’estudiar i tenir cotxe, i treballar en feines millors (que per nosaltres seria evident) ho relacionava a que quan l’home treballa fora, si ell s’hi està molt de temps, i la dona no te diners per mantenir els fills i les collites, si tingués estudis podria treballar en d’altres coses que aportessin diners. Si el fill es posés malalt, ella podria portar-lo a l’hospital amb cotxe...I d’aquesta manera el nivell d’autosuficiència de les famílies seria més alt i podrien afrontar la lluita de poders anteriorment comentada. No deixa de ser una forma d’explicar-ho parcial, però tampoc està falta de raó.
Però elles, sense poder econòmic, ni estudis, ni possibilitats, i sobretot, convicció i autoestima (després d’haver estat monopolitzades per un discurs degradant durant generacions), no tenen les coses fàcils. En fi, quanta feina per fer...Realment és una treball de tots, però aquí, a Moçambique, al ser les dones les que cuiden els fills hauran de ser les que, d’una forma o altre, transmetin aquests nous coneixements per a que tot millori.
