Finalment he aconseguit la foto de la xapa…també hi ha autobusos, xapes grans..però la tònica és aquesta…i per la ciutat també…jo que estic a un lloc de passada de moltes. Els primers 5 minuts a vegades em toca anar tant arrupida com el iaiete….al final es perden totes les manies de que t’aixafin per la dreta, se t’agafin per aguantar-se, el passin el braç per l’esquena, una cuixa per aquí, un cul per allà…total...
No arribaré a temps a menjar els mangos madurs…quina llàstima…un superzoom d’una mangueira, per a que veieu el potencial que carrega…
I em quedo amb la boca oberta cada vegada que topo amb aquestes acacies precioses de color vermell…ja us aviso que la foto no fa justicia…me les emportaria totes al costat de casa..quina vida que donen…
Aquesta magnífica vegetació és font d’exòtiques fruites, llocs de reunió, i una sombra agraidíssima en un país on fa calor la majoria part de l’any!
La veritat que em va costar una mica fer fotos des de la xapa i l’autobús, però al llarg de tot el camí ens anàvem trobant els petits assentaments creats a partir de diferents construccions, generalment de caniço, al voltant d’una era i rodejats de vegetació…depenent de la zona, la tipologia va canviant…
El dimarts passat ens vem escapar 5 dies cap a la costa amb la Cristina…Vem visitar Inhambane, ciutat de baia. Tofu, poble de merguho (submarinisme). Barra, platja de lodges...Per cert, hem decidit amb la Cristina que comprarem um lodge per 120.000 euros, al costat d’um far, cara al mar...això si, ignorarem els boers que hi há per allá..i no us penseu que serà petit...hi cabreu tots i totes...3 plantes..us sembla bé? Al matí ens banyarem a la platja, després demanarem als pesacadors que ens portin peix i camarão, farem una parrillada de peix a la terrassa, la migdiada a la porxada....si us sembla bé, es clar...
Um dia, resumint la història, vem pagar a uns pescadors per a que ens portessin a una illa, l’ilha dos porcos...i si, em te uns quants ajaguts a la sombra de lês palmeres i lês mangueires...tot i que el nom vê dels portuguesos..la del costat és l’ilha de lês rates...ves a saber em què pensaven aquests...els autòctons lês anomenen d’uma forma mês racional: illa petita i illa gran...i punto pelota...per aquell grup de fanàtics que tinc per allá, us haig de confessar que al arribar, semblava talment com si desembarqués a perdidos....això si, la base drakma (era així el nom?) estava formada per uma massa de nens acompanyants que ens van ensenyar la seva escola, lês casetes, el poble...molt i molt idílic...llàstima que nomes vem tenir uma hora, perquè já ens havíen avisat que la maresa i el vent a la tornada, jugaven em contra....i res, la tornada va passar de l’hora i mitja d’anada a 3 i mitja de tornada..sort que remaven ells (apretaven amb uns pals, já que el fons no és gens profund)...i mig a lês fosques, la barca de vela, já no podia entrar mês a la platja perquè tocava al fons...i apa-li, 2 quilòmetres de caminata per lês sorres descobertes i trepitjant unes quantes closques de petxines fins arribar a la vora...és que aqui pots caminar molt, em general, fins a que et tapi l’aigua, i estavem a uma entrada que quan baixava la marea quedava descoberta....
L’altra foto de la Cris, és a Tofu, quan já es ponia el sol, i els crancs s’amagaven al nostre pás....
tal l’hivern? Perquè la veritat que aquí, ja estem entrant a un bon estiu...varia molt el temps, però la calorassa i les pluges ja comencen a ser la tònica..un dia pot fer sol i fresca, i l’endemà una assoleida per quedar-se estirada tot el llit sense moure’s..i les pluges, tampoc són molt exagerades de moment, tot i que ja comencen a fer estralls als barris “informals”...i qualsevol ho diria que encara no son les fortes, perquè aquí els llampecs, tenen tela marinera..arriben mitja hora abans de que plogui i sembla que s’acabi el món, ...bé, l’altre dia, anava a fer un cafè, i de sobte...brummmm..una granitzada bestial,...tothom sota els porxos, cotxes i tot! Je, je...això si, els carrers estan fantàstics...una de les meravelles de la ciutat són els arbres!!!florits, de tots colors: grocs, blaus, liles, vermells..... amb fruits madurant al sol...especialment les mangueires plenes de mangues (mangos) per finals de desembre...com que he decidit quedar-me 3 setmanes més per acabar de recollir informació, potser els provaré i tot!!Ara també en mengen, verds, però amb sal..a mi no m’agrada massa. Un dels arbres de la uni, te uns fruits, que semblen d’Avatar...us envio una foticu...n’hi ha de mig metre de llarg!!! No se com aguanten les branques!
En cada fet, cada detall, paraula o acció...descobrim les infinites diferències intrínseques a cada cultura, a cada país (o regió, millor dit, en un continent dissenyat amb escaire i cartabó)...
La meva primera incursió al teatre costumbrista moçambicà va ser la setmana passada...L’obra es titulava “casa 2”..El tema, les relacions extramatrimonials dels homes i l’acceptació d’elles...al principi estava xocadíssima pel fet que un tema tant delicat i complex s’hagués convertit en una comèdia amb la qual ni jo podia evitar parar de riure...algun moment, però, els més durs, passava de la rialla a les ganes de marxar, o renyar-los, o ves a saber què...però bé, el final, com la majoria de les obres de teatre aquí, tenia “moraleja”...Sort!!! El més sorprenent, és com, a diferència de nosaltres, els sossos, vergonyosos, vigila què diran, no vull fer el ridícul...dels europeus, els assistents participaven continua i improvisadement de l’espectacle...renyaven als actors, els animaven, els hi deien el que havien de fer, si se’ls queia alguna cosa...i no de sota veu..més a viat a crits...i com reia la gent..bé, sobretot els homes segons si el moment parlava de la seva “masculinitat” o les dones, si alguna d’elles s’enfrontava al marit...o a l’amant...i evidentment no podia faltar la música en directe i els balls....i com ballen!!! Tothom diu que és perquè de petits ja n’aprenen...a mi em sembla sobrenatural...
Molt i molt divertit, i molt i molt interactiu...si alguna persona del públic li deia quelcom a l’actriu, ella, com si estigués escrit al guió, la contestava amb tota naturalitat...podia fins i tot abocar-los a una breu i fluïda conversa que em deixava bocabadada.
Al dia següent, vaig assistir a una altra obra, aquesta de denúncia......”mulher asfalto”, sobre la prostitució i el maltractament. Una obra que es veu que ha tingut molt èxit a Europa. Està recolzada per l’ambaixada espanyola. L’actriu l’ha representada als llocs més delicats. Dos d’ells són la presó i el carrer de les prostitutes...es veu que va ser tot un èxit i que la majoria d’elles van acabar plorant. Els tocava de prop. Com sempre, les pròpies prostitutes van participar a l’espectacle, recomanant-li a l’actriu una modificació de vestuari o de les paraules i els moviments...Jo vaig assistir a la última representació, al barri on va néixer, el bairro Aeroporto B. Alguns moments semblava que els avions formessin part de l’espectacle, sobrevolant el barri a pocs metres. Va ser una mica caos, aquest cop. Les criatures eren les que estaven més entusiasmades amb l’esdeveniment. No és d’estranyar, era la primera vegada que es feia una representació teatral al barri. Tot i els esforços per part de l’actriu per a que els adults se’ls emportessin no hi va haver manera...sort de la seva capacitat a canviar el monòleg sobre la marxa...així va poder apaivagar lleugerament les dures paraules i els gests més dramàtics....i com sempre, els adults participaven a cada moment...
Ahir vaig repetir. Una o dues setmanes després d’arribar, vaig assistir a un concert d’un grup d’Inhambane. O-Positivo...formen part d’una associació que treballa contra aquesta malaltia...són un grup de fusió: música africana, jazz, rock, ska, reggae...els protagonistes són un bon cantant que transmet cada nota amb el seu cos i un saxofonista blanc que de cop et sorprèn amb unes danses africanes que a mi em portarien a l’hospital. Em van agradar molt. I ahir vaig repetir...Aquest cop hi havia poca gent a la sala..Potser perquè les pluges d’estiu ja han començat, i ens van acompanyar durant tot el concert...els llamps formaven part de la il.luminació. Ei, no estava a l’aire lliure..són unes grades cobertes...
Tenen tanta força que els pocs assistents al final vem acabar ballant...i més quan van convidar a qui volgués del públic a ballar amb les increïbles ballarines que els acompanyaven, a canvi d’un disc seu...feia una estona que em tenia al·lucinada una dona embarassada, crec que espanyola per algun “guapos” que va deixar anar, i que no es podia estar quieta a la cadira...cap a mig concert, me la trobo al final de les grades, a dalt de tot, ballant sola com una possessa..va ser la primera a pujar a l’escenari...i no vegis!! Que bo, quina poca vergonya i quins moviments afroespanish que improvitzava...i jo patint per a que no parís allà mateix!!! Ja, ja....Genial!
Ara pensava com explicar-vos la forma de ballar que tenen...i no sé com...pur ritme, el cos és l’eina i ells i elles són uns mestres del cos...saben ballar moltes músiques, ritmes...incús la rumba, per la proximitat amb Brasil...una dansa típica és la marrabenta...i els joves l’adapten a les noves músiques...lo millor de tot, que no tenen cap mena de vergonya a posar-se a ballar davant de tothom, els que més en saben i els qui menys..a vegades fan rotllanes i un per un entra a dins i improvitza qualsevol pas...des de moure tant sols un peu, al ball més sexual que jo hagi pogut veure...i tothom és aplaudit...i qualsevol forma d’expressió és benvinguda! Suposo que és aquesta falta de vergonya que també vaig poder viure al teatre...
Això si, també haig de dir, que tot i que m’encanta la música i els balls de la marrabenta (passos que encara no he aconseguit aprendre bé), la majoria de les músiques que escolta la gent jove és la típica comercial de discoteca de segona....els seus balls, però, continuen sent de primera!
Ahir vaig poder veure per les notícies un concert de música heavy..el cantant bestia a l’estil de la música i tenia el cap rapat excepte la cresta. Una creta de cabells arrissats i brillants, pel líquid es devia haver posat per a mantenir el pentinat...(crec que algun dia estaria bé que us parlés dels pentinats, sobretot de les dones!!!)..doncs bé, els noiets joves assistents, ballaven al so de la música heavy..però no com els nostres...els seus cops de cap anaven desde la posició veritcal a quasi tocar amb el cap a terra!!! Boníssim...
besinhos
Tants dies aquí i encara no us he parlat del menjar!!!
Haig de confessar que cada dia que passa trobo més a faltar el menjar de la nostra terra...la meva nevera, la meva cuina i els meus armaris obssessius...Suposo que no us deveu estranyar els que em coneixeu bé, perquè sempre que marxo fora, trigo menys d’una setmana a anyorar un bon pa amb tomàquet, pernil salat i bons formatges. Ai les meves amanidetes, el salmó, les sardines, el carpaccio, el sushi, els bolets, la brandada, els calçots....uf, ja babejo!
Però no em puc queixar, la veritat. Aquí pots trobar molts dels productes que normalment utilitzo. Això si, pagant força. Ja són cars els productes de primera necessitat, imagineu-vos els importats...Com pot ser que una persona amb un sou de 60 euros pagui el quilo de tomàquets a 2.5 euros? No se pas com s’ho fan. Bé, en realitat, si. Hi ha persones que aguanten tot el dia a base de te, i a la nit fan un plat d’arròs...Som ben bé uns privilegiats.
La seva dieta és força diferent a la nostra. En part perquè els productes també ho són i en part perquè la majoria del menjar, sobretot fruita, verdura, conserves, sucs, sucre, peix, llet, etc...(o sigui quasi tot) és igual o més car que a Catalunya. La majoria ve de Sudàfrica. Al nord també hi ha certs cultius, però el transport pel país els surt tant car, que compren al país veí. La base de la seva dieta són els hidrats de carbó: arròs, mandioca i chima (polenta). A partir d’aquí, el que pot, l’acompanya de carn o peix. Sobretot pollastre.
Els de casa es pensen que estic obsessionada en aprimar-me, perquè no consideren normal que mengi tanta verdura!
Bé, us explicaré els plats més típics. Alguns són portuguesos. I d’altres més africans, no se ni escriure’n el nom.
Els primers dies aquí, menjant fora, el que em sortia més a compte era el plat de pollastre a l’ast amb patates fregides, no congelades i una mica d’amanida, que normalment és de col. Em sortia el pollastre i les patates per les orelles!!!! Els restaurants que podien tenir una miqueta més de varietat, sobretot de pizzes, ja són a preus occidentals, i la majoria de vegades no valen gran cosa...Tot i que he trobat un tailandès que no està gens malament....;-)
Després vaig descobrir el mercat del peix (tot i que em cau una mica lluny) i el pollastre a la zambeziana (el masseren amb llet de coco) i el cuinen a la brasa.
Unes delícies que he après a cuinar, són les chamuses i els risois (entrants portuguesos que no se com s’escriuen). Les primeres són festes d’una pasta molt fina i cruixent (com els dolços àrabs), forma triangular, farcits amb carn, ceba, cilantre, gingebre, pebre. Els segons són uns farcells farcits de ceba, all i gambes...Hummmm!!!!!!
Aquí, tenen una cosa molt bona, que ja podríem aprendre. I és que també utilitzen les fulles de la carbassa (bóbora) i la mandioca. Fan una salsa que es diu Matapa. Es fa amb fulles picades, llet de coco i pols de cacauet (amenduine). Amb gambes o cranc. Es pot acompanyar com sempre, d’arròs o chima.
I el Carril. És com una carn amb suc (o pollastre) i la salsa és de cacauet en pols, tomàquet i ceba.
A part, també tenen els plats de moelhas (pedrers), fejoada, i un plat moçambicà, moçambicà, fet a base de puré de mandioca amb fejols, ceba i llet de coco (crec)...És curiós perquè aquí a tot li diuen fejaos: a les llenties, als fejols, les mongetes, cigrons, pèsols...tot i que cada un te el seu color. Fejao verdi, fejao vermelho, preto....
I bàsicament beuen cha (te). Al nord hi ha grans plantacions. Bé, i no cal dir que la cervesa, 2M o Lauretina, és la beguda nacional dels homes!!! Jo crec que alguns es gasten el sou, sobretot els divendres a la nit: la nit dels homes! (no comment). Sempre diuen que lo millor del món, és una bona borratxera...pensava que els homes tenien alguna altra prioritat, però es veu que aquí no ;-).
En general, però, tema verdures, és una mica bàsic, tot i que haig de dir que al meu super d’indianos, han aparegut els cherrys, unes esbarginyes diminutes (ja se que no s’escriu així!) i el pebrot vermell. I uns carbassons de la mida d’un dit! Estic molt contenta. Ara només em falta que el forn funcioni i poder fer una mini escalivada, je, je.
I pels carrers ara han passat de vendre uns advocats petits a uns que deuen pesar un quilo!!! Increïble. Porto 2 dies menjant amanida d’advocat, guacamole...ah! que per cert, al pis es van sorprendre com l’utilitzava perquè com que és una fruita, lo lògic és menjar-lo com a tal. Com a fruita. Ells (vull dir, elles) fan un puré amb llimona i sucre. Avui ho provaré, que encara me’n queda. Les taronges, mandarines i pomelos, de sudàafrica, són força bons, tot i que ja n’hi ha pocs. I de plàtans (tot i que jo no en menjo en general) n’hi molts. En vaig provar uns que tenien gust de poma –difícils de trobar-). Bo-ní-ssí-ssims!!!! També tenen papaia, tot i que no m’agrada massa si no és amb un bon raig de llimona.
AH! I no em puc oblidar d’una de les meves fruites preferides: el maracuyà o fruita de la passió!!! Ja m’han passat una recepta per fer un pastís de maracuyà. I d’aquí a uns mesos, serà el temps dels mangos. I les mangas (els arbres) ja comencen a anar plens de fruits. Un dia que va fer molt de vent, havies d’anar molt alerta, perquè plovien mangos verds de tot arreu!.
El que em va sorprendre molt van ser un fruit que es diu massala i que és dur com una pedra, del tamany d’una taronja (crec que utilitzen la closca per fer maraques). L’obres i té com una papilla que té gust a compota de poma! Increïble...tot i que més aviat és salvatge i en trobes poc.
I què més...a si, hi ha forces pastisseries (al centre, es clar). I són la versió simplificada de les de Lisboa. Tenen tot un sortit de bolos (pastissets) i bolachas (galetes) que estan força bé. Tot i que sóc de l’opinió que la massa és sempre la mateixa.
I bé, a part d’això, jo estic força feliç amb la meva nutella pagada a preu d’or, i el meu oli d’oliva pel pa amb tomàquet del matí (sense pernil), també pagat a preu d’or...Güens, reconec que l’acompanyo de feta, perquè sóc incapaç de menjar els “tranxetes” que mengen aquí..Tot i que quan torni no crec que la tasti en molt de temps.
També aprofito per fer invents amb totes les espècies que trobo al supermercat d’indians...a vegades no l’encerto massa, però ja sabeu que m’agrada fer experiments.
Us deixo que tinc un sopar. A un restaurant hindú genial que he descobert aquí al costat, i on puc menjar un xai increïble amb appas, que és per llepar-se els dits...ah! i suar, suar i suar, de lo que pica, je, je..
Petons!!!
Si, les coses són diferents fins i tot a correus...Resulta que abans de marxar, les meves amigues olotines em van preparar una fantàstica festa de comiat...amb les conseqüents proves per demostrar les meves facultats de supervivència a les àfriques...que si havia de ballar la dansa de la fertilitat, obrir cocos amb les mans, “passe” de “models” amb llenceria de lleopard, i alguna sorpresa més...
Resulta que es van oblidar d’un dels obsequis que formava part del KdS (kid de supervivència) que cada una de nosaltres rep quan se’ns passa pel cap anar a viure a alguna terra estranya...Aranda del Duero, Brusel.les, Limoge, Valenciane, Boston....MOÇAMBIQUE.
Doncs bé, què podien fer elles, tant preocupades per mi com estaven, pensant que sense l’EBPLS (element bàsic per la supervivència) podia estar en perill en aquell país tant llunya?...enviar-me’l, es clar.
Fa uns dies, el Director de la Universitat em dóna un paper de correus...(pensava que m’arribaria a mi directament, ups). Total, que tinc un paquet esperant-me. A on? Bé, això és tota una gimcana que evitaré explicar-vos. Arribes. Entregues el paper. No et demanen documentació.
(-Carai. I si fos alguna cosa il.legal? Suposo que ja deu haver passat els controls a la frontera...)
Em donen un paquet (sobre el qual li començaven a caure mil sospites del que pot ser). I em diuen que els acompanyi a una sala. Un senyor, agafa un cúter i el comença a obrir.
-Però què fas?
-El vols obrir tu?
-Si, però ara no.
-És que hem de veure el contingut....però el pots obrir tu, si vols...
-Ok. (ups...glu, glu, glu, pensava).
Així que agafo el cúter i el començo a obrir...Van ser uns segons d’aquells...Em vaig enrecordar de cada una d’elles!.Que sera, sera, what ever will be, will be....Començo per un costat (el contrari del senyor). Si veig alguna cosa estranya (pensava) li torno i li dic que no ho vull, i marxo corrents...i si era l’altra part de la llenceria de lleopard???Doncs bé, era...................................
(mirar blog seguent)...
Ai tenyor, tenyor!!!!Haig de dir que, deixant a banda la vergonya que vaig passar els primers instants, aquestes boges van aconseguir alegrar el dia a tot el personal de correus, inclosa jo i una amiga que encara riu!!!!
-E porque estao a mandar isto? (em preguntaven)
-Umas amigas, eu acho que elas estao a brincar....
-Mais isto è para meninos...
-E uma brincadeira pae...
-Iepa, mandar isto de
Pos si, estan una mica malucas, però jo encara ric...i ells segur que també...
Curiositat: Fins fa poc, encara que el paquet ja estigués pagat, aquí pagaves uns mínims (menys d’un euro) per, bé, portar-te l’avís? No ho se exactament...I d’un mes a l’altre ho van pujar un 300%, com la resta de coses... Per mi no és res, es clar..però jo crec que encara flipen que pagués els 2,70 euros per aquell regal estrany...per a ells són tants diners! (I que consti, que em va fer molta ilu rebre un regalet de les estupendes!). Doncs fins i tot em van oferir retornar-lo si no ho podia pagar. Es veu que llavors ho retornen, pagat per l’estat espanyol, i ho donen a caritat...quines coses que s’aprenen!!!
Recordeu, si mai preteneu enviar llenceria de lleopard, penseu-vos-ho dues vegades...
Lo interessant és veure com, després de construir una caseta mínima per a cada família, aquestes han anat modificant-les poc a poc, quan l’economia ho permet. Si són de xapa, és que són temporals o la família és molt i molt pobre. I si són de caniço, són de les primeres. És la forma tradicional, junt amb la mescla de terra i caniço, però ara les canyes són difícils de trobar i el transport els resulta massa car. Per això construeixen amb bloc, fabricat molt cops per ells mateixos. El problema sobretot és la coberta, de xapa, que converteix la casa en un forn, quan fa sol, que és quasi sempre. Algunes de les transformacions són divertidíssimes. D’altres ....je, je..A mi lo millor em sembla el treball que van fer els italians amb la plantació de vegetació...
Per altra banda vaig visitar el barri. De fet són dos. Un “fet pel govern” i l’altre controlat per una religiosa que és la capo del barri, literalment. Al primer, l’estat tant sols va donar el caniço, la xapa i la parcel·la per a que poguessin reassentar-se. Les infraestructures van a compte d’empreses (segurament de l’estat). L’altre està millor. Hi ha invertit moltes ong, però tots viuen temerosos de la germana, fins i tot els cooperants. Fa i desfà com si fos Deu....!!!No és exactament una Vicent Ferrer. 
